Ho acabo de dir per twitter: de vegades m’agradaria equivocar-me. M’hagués agradat molt equivocar-me en el diagnòstic que vinc fent en els darrers articles. Però crec que no m’he equivocat ni un pèl, que l’anàlisi que vaig fer no només és vigent i és el que explica aquest desastre en el que estem ficats, sinó que fins i tot vaig fer curt.
La tesi que he mantingut és que el problema de l’espiral en la que estem ficats no és tant el desacord en el tema de les llistes (per resumir-ho), sinó la dinàmica en la que ha entrat ERC, des d’abans del 9N, que es caracteritza per una pèrdua total de confiança en el President Mas, el Govern i CiU. Això es tradueix en una confrontació oberta, una oposició radical a tot el que faci, digui o proposi Mas.
Si el President diu que es manté el 9N, ERC diu que el Govern renuncia al 9N. Si el President diu que eleccions plebiscitàries, ERC diu que eleccions constituents. Si el President diu que candidatura de país, ERC diu que llistes separades. I així fins a l’infinit.
Enmig d’aquest desencontre total, d’aquesta contraprogramació permanent, d’aquest portar la contrària en tot, el que hem tingut és agror, crispació, aprofundiment de les distàncies i una constant erosió del marc de relacions mínim.
Aquesta última setmana, en la que no he escrit res, tot ha seguit igual, però incrementant-se i amb «noves» argúcies per portar-se la contrària.
Dilluns, vespra de reis, hi va haver una reunió a Palau entre Mas i Junqueras. També sense acord. Però aquell dia va passar una cosa molt greu: ERC va filtrar de manera totalment tergiversada part del contingut de la reunió, fent passar com una proposta del President el que era una proposta de la societat civil. ERC ja havia estat fent filtracions pràcticament des de l’estiu, però la de dilluns va ser molt i molt greu.
Dijous el President Mas, en una intervenció, va alertar sobre la gravetat de la situació i del desencontre que s’estava produint. I com va respondre Junqueras? Portant la contrària, efectivament: si Mas diu que la situació és greu jo dic que tot va estupendament i que estem a punt d’arribar a un acord.
Però el que ha passat avui divendres ja supera tot l’imaginable. Aquesta tarda s’ha fet pública la carta que el President Mas ha enviat a Oriol Junqueras resumint la situació i traslladant-li tres possibles propostes o escenaris per sortir de la crisi, per poder avançar. Ja és greu que el President faci pública la carta amb les propostes per evitar siguin tergiversades, molt greu.
I hem arribat a l’episodi més delirant de tot el procés quan ERC, responent a la carta de Mas diu que perfecte, que hi ha acord, que està d’acord amb el que ha proposat el President (així en genèric), però de fet NO ESTÀ D’ACORD AMB CAP DE LES TRES PROPOSTES QUE ELS HI PLANTEJAVA. És de bojos.
De debò, amics d’ERC, quin sentit té sortir a fer una compareixença tan farsant com aquesta? Quin sentit té dir que hi ha acord, quan no esteu d’acord en res del que us han proposat? Quin sentit té agafar-se només parcialment, molt parcialment, a una de les propostes, desvirtuant-la del tot i dir que s’hi està d’acord???
Tan surrealista ha estat que el President Mas ha respost a Junqueras immediatament per SMS venint a dir (és la meva lectura), mireu, no em prengueu el pèl, que ja m’afaito, no intenteu fer passar bou per bèstia grossa, no em digueu que hi ha acord quan no esteu d’acord en res.
I en el que ja és l’evidència més palpable del deteriorament de les relacions, aquest SMS s’ha fet públic.
Algú es pensa, algú creu, que estant així les coses es pot fer res, que anem enlloc?
Tot és portar-se la contrària. Tot són trampes que es van parant. Tot és comèdia, filtracions, tergiversacions, engany. I d’aquí algú es pensa que ara mateix en pot sortir res???
No, amics, no. No, amigues, no. D’aquí no en sortirà res. Fins i tot si arribem al cas -perquè potser no pot ser d’una altra manera- que hi ha eleccions (cosa que cada cop veig més letal), i s’intenta vestir teatralment com un acord, fotos i abraçades incloses, a l’endemà tornarà a estar tothom traient-se els ulls, i així serà fins el dia de les eleccions. I això ens abocaria a un desgast tan monumental que el resultat seria la incapacitat per mobilitzar la perifèria del Sí, que és la que ens assegura la majoria del Sí, i la incapacitat per formar Govern i liderar amb fermesa el país. El caos.
Però fins i tot si per una casualitat cada cop més remota, gairebé per un miracle, la llista del President i la llista d’ERC aconseguissin formar majoria per fer Govern, els problemes no haurien fet més que començar! Però si hi hauria hòsties, trampes, paranys, fins i tot per seure a la taula de les negociacions!
Algú es pensa, algú creu, que mentre entre els dos grans mons sobre els que es construeix la majoria independentista (el món de CiU i el món d’ERC) tot sigui aquesta radical falta de confiança i voluntat de desgastar-se (com demostra la filtració tergiversadora de dilluns, la negació dels problemes, l’haver de fer públics cartes i SMS perquè l’altra part no pugui aprofitar el silenci per enganyar, el dir que hi ha acord quan l’acord no hi és enlloc) hi ha possibilitat de fer res???
I si algú es pensa que tot el que fa que això estigui passant desapareixerà com per art de màgia, està molt equivocat.
El procés només té una oportunitat d’arribar al final, i és fent un RESET en les dues forces majoritàries sobre les que se sustenta. I aquest RESET no seran mai, mai, unes eleccions ara. Pensar-se això és, al meu entendre, de bojos.
Unes eleccions ara suposarien un autèntic Vietnam per al sobiranisme. Treure’s els ulls seria poc. No hi haurà dia sense foc creuat. No em sigueu ingenus dient allò de «jo segueixo sent independentista». Collons, i jo. Però havíem parlat de convèncer indecisos (que no hi són, però bé, no hi tornem), havíem parlat de bascular vot potencialment susceptible de votar opcions que es llegissin com a vot Sí en unes plebiscitàries, havíem parlat de generar unes propostes que permetessin visualitzar el nou país al que aspirem, havíem parlat de timonar amb fermesa el procés, d’oferir seguretat a la societat per un procés tan ple d’incerteses i dificultats com és la nostra secessió. I havíem parlat de moltes altres coses.
I en la situació actual NO SOM CAPAÇOS D’ABORDAR-NE CAP.
No és un problema individual. És un tema col·lectiu. Els fonaments sobre els que s’havia edificat el procés, tal i com l’hem entès fins ara, s’han ensorrat. Si ens capfiquem en seguir, sense atendre al diagnòstic de la situació, ho perdrem tot, ens col·lapsarem.
Ara podríem estar en un punt molt diferent. I hauria calgut molt poca cosa. El President Mas va fer una proposta, no tancada, que era la més ambiciosa, trencadora, ferma i superadora del marc actual per anar a la independència en un termini tancat de temps, un any i mig. Per primera vegada un President de la Generalitat traçava un full de ruta que oferia a la societat i a tothom qui volgués participar-hi, arribar a la independència, i ho feia el President de la força política decisiva per configurar la majoria sobiranista, la que ha basculat des del nacionalisme i la gestió autonòmica fins a l’independentisme i la que recull els suports de la part de la societat més conservadora (en termes clàssics, que són relatius).
Davant d’aquesta proposta, si Oriol Junqueras i ERC, enlloc de contraprogramar per portar la contrària en tot, haguessin dit, aquell mateix dia de la conferència de Mas, alguna cosa així com «estem molt contents del pas endavant que ha fet el President, ha fet una proposta molt ambiciosa que volem estudiar i valorar per assegurar aquest gran objectiu que compartim, la independència, que és el que ha mogut tota la gent d’ERC des de la seva fundació. Hi serem, el President sap que ERC sempre hi serà pel que calgui per fer possible la independència, i ara el que hem de fer és seure, parlar i assegurar-nos de que tot el que fem és el que ens dona més garanties per arribar a la independència i fer-ho el més ràpidament possible.»… ara ja hi seríem.
Si Junqueras hagués dit alguna cosa així i l’endemà hagués anat a Palau a negociar, estic segur que n’hauria pogut sortir qualsevol acord, que haurien pogut valorar, proposar i treballar per consensuar una proposta que permetés fer el que calia fer, unes eleccions plebiscitàries, amb un gran bloc del Sí per la independència, que posés a treballar la societat civil que fins ara havia liderat el procés i que assegurés una majoria clara no només del Sí, sinó per formar Govern i liderar amb fermesa, sòlidament, traslladant confiança a electors i societat en general, aquest tram final del procés.
I estic segur que aquest tram final ni tan sols hagués consumit els 18 mesos que el MHP Mas es donava de màxim. I el MHP Mas hauria pogut retirar-se de la vida política com el líder que ens va portar a la independència, amb Oriol Junqueras i amb la societat civil. I, sense cap mena de dubte, Oriol Junqueras hauria entrat per la porta gran a la història, aquesta que tant l’apassiona, com el primer President de la nova República Catalana, de la Catalunya independent. I tots dos s’haurien guanyat aquest paper històric, perquè el que haurien fet, la seva generositat, el seu compromís, la seva intel·ligència, la seva capacitat de convertir en un únic motor els dos grans mons de l’independentisme (i de comptar també amb altres), hauria estat el que ens hauria permès arribar a la independència en aquest tram final.
Però no. Estem enmig d’un no res. Del no res que implica que això no hagi passat simplement perquè ho ha proposat Mas, i com que ve d’ell, hi hem d’estar en contra.
Del desert que implica, en qualsevol escenari de la vida, individual i col·lectivament, no tenir cap confiança amb qui cal fer alguna cosa junts. Això és el que ens ha portat a aquesta espiral de destrucció d’aquests dos mesos. I això és el que fa que sigui impossible fer front, ara mateix, a aquest tram final per la independència. No és que no hi hagi acord «per les llistes», és que, tal i com estan les coses, no hi ha ni hi pot haver acord en res. I en aquest tram final és quan haurem de fer front als reptes més durs del nostre procés.
Per això, davant l’evidència que anem a la catàstrofe, perquè estem instal·lats en la catàstrofe d’aquesta espiral destructiva, el millor és fer un RESET. Parar un moment (el que faci falta), i tornar a convertir en sòlides, fiables, confiables, les bases, els fonaments, sobre els que s’edifica el procés.
Portem 300 anys esperant el moment. Ara podem arruinar la millor oportunitat que hem tingut en aquests 300 anys o ser intel·ligents, donar-nos una mica de temps (ja no ve d’uns mesos o fins i tot d’un any), i assegurar-nos que sabrem aprofitar aquesta oportunitat, que estem preparats per fer front a aquest tram final i totes les enormes dificultats que plantejarà.
L’evidència de les coses no la pot discutir ningú. Fins ara jo he anat explicant coses en aquest blog, però ara ja és de domini públic per a tothom.
La decisió és estimbar-nos per no ser capaços de controlar la inèrcia del procés, o ser intel·ligents, ser conscients del diagnòstic de la situació i prendre mesures per evitar el desastre, redirigint la inèrcia i assegurant que desencandenem el tram final del procés quan estem preparats per fer-hi front sòlidament, amb totes les garanties que siguem capaços d’acumular pel que fa a nosaltres.
PS: Aquest és el meu anàlisi de la situació, aquest és el meu diagnòstic, i aquesta és la meva proposta pel que jo entenc és evitar el naufragi. Tanmateix, i com sempre he fet des que l’any 1984 vaig començar a militar en l’independentisme, ho donaré tot hi hagi la decisió que hi hagi. Passi el que passi, seguirem treballant sense descans per fer possible la independència. Hi serem. Sense condicions. Sense exigències. Hi seré, hi serem!
Article publicat a Dies de Glòria
