Si vostès entren a l’hemeroteca de La Vanguardia i busquen una crònica judicial del 5 de maig de 1983, hi trobaran el nom de Fèlix Millet i Tusell com un des tres consellers de Renta Catalana, SA (els altres dos eren Eduard Guillen Ulloa i Ignasi Baquer Miró) per als quals el titular del jutjat d’instrucció núm. 7 de Barcelona va decretar presó incondicional per estafa i apropiació indeguda. Segons l’escrit de qualificació del jutge, també es declarava “responsables subsidiarías a las empresas dirigidas por los procesados y de cuyos consejos de administración formaban parte con otras personas implicadas en el sumario y que no han sido procesadas por tener fuero propio”. Aquestes persones no eren altres que els aleshores diputats Josep M. Trias de Bes Serra i Joaquim Molins i Amat, que havien abandonat el consell de Renta Catalana el 30 de desembre de 1978 per aquest motiu. No és que vulgui engegar el ventilador per acusar tothom de corrupte, perquè seria injust, per bé que l’historial de Trias de Bes és tan poc immaculat com el de Millet. El que m’interessa de destacar és la metàfora que aquest cas ens proporciona amb relació a les grans famílies de Catalunya.
Fèlix M. Millet i Tusell (1935) és fill de Fèlix Millet i Maristany (1903-1967) i, per tant, és nét de Joan Millet i Pagès (1860-1911), el germà del qual, Lluís Millet i Pagès (1867-1941), va ser el mític fundador, al costat d’Amadeu Vives, de l’Orfeó Català, el 8 de setembre de 1891, com una societat coral i de cultura musical. Tanmateix, Joan Millet va ser el promotor-gerent de l’Orfeó entre el 1893 i el 1901, com també ho fou després, amb el nom de president i durant 17 anys, el seu fill Fèlix, que a més va ser un important mecenes de la cultura catalana en les èpoques dures del franquisme a través de la institució clandestina Benèfica Minerva (de la qual, per cert, era secretari Josep Benet). En fi, que l’actual Fèlix Millet pertany a la branca de la família, diguem-ne, dels negocis, mentre que l’artística es va estroncar el 1981 amb la substitució de Lluís Millet i Loras com a director artístic per S. Johnson. Sigui com sigui, Fèlix Millet i Tusell està vinculat a la burgesia catalana cotonera, que també va endinsar-se en les finances, i que amb els seus diners van alçar empreses culturals notables, entre elles el Liceu, l’Ateneu Barcelonès, Òmnium i, és clar, l’Orfeó.
La desafortunada història de Fèlix Millet i Tusell és la història, també, del canvi que s’ha donat a Catalunya en el últims cent anys, amb un règim dictatorial pel mig de gairebé quaranta anys, els efectes negatius dels qual sobre les classes dirigents d’aquest país encara no som capaços d’avaluar-los com toca. El que es veu molt clar, però, és que l’emprenedoria que demostraren tenir els prohoms que van fundar l’Orfeó, els néts se l’han cruspit i, a més, de tan pròxims com han estat al poder, han aconseguit estafar-lo i sortir-ne sempre indemnes. És que sinó no s’explica que un personatge com aquest, que també va estar vinculat a l’Hospital General de Catalunya, institució que també patir un sotrac i que l’administració pública va haver d’entomar, després rebés la confiança dels empresaris i governants per estar en consells d’administració de tota mena i que se li concedissin distincions com ara la Clau de Barcelona (1198), la Creu de Sant Jordi (1999) o els guardons Senyor de Barcelona (2004) i Conciutadà que Ens Honora (2008). Potser la més gran metàfora de la transformació d’un determinat sector de la burgesia catalana és el fet que Fèlix Millet i Tusell el 2003 s’incorporés al Patronat de l’Institut Catalunya Futur, que és la secció catalana de la Fundación para el Anàlisis y los Estudios Sociales (FAES), la fundació presidida per José María Aznar i que precisament aquell mateix any la Fundació Orfeó Català rebés 3 milions d’euros de subvenció del ministeri de Cultura del govern del PP. Aznar representa tot el contrari del que ha significat històricament l’Orfeó, però Millet és el millor exemple de fins a quin punt la burocratització de la societat catalana, per dir-ho a la manera weberiana, ha corromput l’esperit empresarial, de rics i de foment de les arts, que a més anava acompanyat d’un compromís polític amb el país, que havia caracteritzat a la burgesia d’abans de la guerra, aquella que va trobar en el vell catalanisme d’Almirall i companyia un factor de modernització de la mà de Prat de la Riba i Francesc Cambó, però que només uns quants dels seus fills (Millet i Maristany n’és un exemple) van saber defensar sota el franquisme. Els néts, com és ben palès, ja són figues d’un altre paner.
