Molt se n’ha parlat en les darreres setmanes del franquisme, ara que s’estan duent a terme els tràmits per exhumar Franco del Valle de los Caídos. Es debat sobre què s’ha de fer amb les restes del dictador, però també sobre què caldria fer per treure realment Franco de les institucions i de la política espanyola. En aquest àmbit, el PSOE en surt victoriós. Els socialistes són els qui han promogut aquesta exhumació i és com si, de sobte, perdéssim de vista la realitat. Però la veritat és que no cal anar gaire lluny per comprovar la connivència del PSOE amb el PP -aquest últim l’hereu real del franquisme.
En tot allò que fa referència a Catalunya resulta evident. L’única diferència són les formes: els socialistes s’omplen la boca amb la paraula “diàleg”, tot i que ja s’està comprovant que no té cap aplicació pràctica. Els presos polítics continuen injustament privats de llibertat, les acusacions per rebel·lió es mantenen, i quan escoltem la paraula “referèndum” resulta que és sobre autogovern -una proposta que emana d’un despatx de La Moncloa, però no de la ciutadania de Catalunya-.
Però la principal preocupació dels socialistes ara mateix és Franco. Aquesta urgència contrasta amb la indolència absoluta dels governs de Felipe González que durant 13 anys va continuar enviant un ram de flors fresques cada dia al Valle de los Caídos. El que sorprèn és el silenci, tan cridaner, de la vella guàrdia del PSOE: des de Felipe González, passant per Alfonso Guerra, Joaquín Almunia i Alfredo Pérez Rubalcaba, entre d’altres.
Silenci. Com simbolitza el ministre Josep Borrell, que és l’única incrustació felipista en l’executiu de Pedro Sánchez. Realment, és més granítica la política de l’Estat respecte a Catalunya que el Valle de los Caídos.
