Fa uns dies, Felipe González va declarar –val a dir que en el context turbulent d’un miting- que la justícia “estaba hecha unos zorros” (sic). El ministre del ram, i correligionari de l’expresident del govern espanyol, Francisco Caamaño, va haver de disculpar-lo. Felipe González reapareix periòdicament amb declaracions d’aquest tipus, cosa que fa uns anys li va costar el malnom d'”abuelo Cebolleta“. Enguany, a l’octubre, farà vint-i-vuit anys que el PSOE va guanyar les eleccions legislatives espanyoles que van certificar la mort de la UCD i, per a alguns, la fi de la Transició. Vint-i-vuit anys no és cap xifra rodona, d’aquelles que conviden a fer balanços sumaríssims i frases grandiloqüents, però sí que faculta a evocar aquell personatge i el seu temps (un temps que, clarament, ja ha passat: les clàssiques declas de Felipe González tenen sempre alguna cosa de missatge d’ultratomba, tant pel contingut com per l’estil).
Un dubte que em turmentarà per anys que visqui: va ser un notable estadista, González, o bé un considerable farsant?. No és cap pregunta retòrica destinada a acabar dient que va ser un farsant, etc. El dubte és real. A FG se li han de reconèixer mèrits polítics inqüestionables, com la integració de l’Estat espanyol a Europa -que passava per l’OTAN- i que la UCD mai no va ser capaç de dur a terme; però alhora cal retreure-li coses ignomioses, com ara la involució que representava la Loapa, la guerra bruta contra ETA, etc. El balanç final és incert. Jo encara tinc els meus dubtes sobre quin dels dos platets de la balança pesa més.
A Felipe González li va passar una cosa curiosa però, d’alguna manera, també previsible: quan va plegar de president era massa gran per a reiniciar una nova carrera política però massa jove per a jubilar-se, com va acabar fent. Com a polític estava més que amortitzat, evidentment, però el seu bagatge intel.lectual podria haver-lo portat per altres dreceres. Estem parlant del 1996: han passat 14 anys, els mateixos que va governar ell. Mentre Felipe González es dedicava a la bijuteria -estranya afecció, per un tipus com ell!- o als seus propis assumptes familiars, altres polítics en una situació semblant a la seva es reinventaven i feien coses. Agradi o no, la fundació FAES que dirigeix Aznar constitueix un think tank intel.lectualment potent i amb molta capacitat d’influència. I algunes de les coses més interessants que es poden llegir en aquest país nostre sorgeixen de la Fundació Jordi Pujol. Ambdós polítics han tornat a trobar un lloc al món i, cadascun a la seva manera, segueixen en actiu. No és pas aquest el cas de Felipe González, que desgrana declaracions i boutades d’una manera erràtica i més aviat confusa.
Hi ha una cosa que cal no oblidar, sobre FG. Entre el 1984 i el 1985 es produí un debat polític, inexplicablement oblidat, que va escapçar i desfigurar els fins aleshores nítids llindars que separaven l’univers mental dels intel.lectuals de dretes dels d’esquerres. Parlo del referèndum sobre l’OTAN, evidentment. Aquella decisió del govern de González va fer aflorar una impressionant estesa de cadàvers ideològics, nàufrags dels anys setanta que de sobte, inesperadament, van ser arrossegats a una platja propícia. Hi havia de tot: des de gent honestament desencantada amb la deriva del PSOE d’aquell moment fins a ressentits patològics que consideraven que la seva genialitat poètica, posem per cas, no havia estat prou recompensada institucionalment. Losantos, Pedro J. i altres personatges per l’estil sorgeixen d’una mena d’obsessió patològica anomenada “felipisme”. M’oblidava del gran José María Carrascal.
A Felipe González volem dedicar-li una peça de Celia Cruz, amb un títol prou expressiu: Cuestión de época. Hi ha èpoques per a tot, i la de González sembla que ja ha passat (per a bé i per a mal: el seu hereu Zapatero fa venir ganes de riure i de plorar, alternativament). “Cuántas cosas ya se han ido / al paso de la corriente…” Assúcar!
