Felipe González, advocat del supremacisme

"El cert és que cal ser molt miserable i pervers per insultar el president Mas –i de retruc tots els catalans– afirmant que als Balcans hi va haver "tres-cents mil morts que no van entrar a la Unió Europea""

L'expresident del govern espanyol Felipe González ha trigat massa a néixer. I ho ha fet, a més, en el lloc equivocat. Un segle i mig abans, al sud dels Estats Units, a Nova Orleans, per exemple, la seva tasca com a advocat dels interessos dels blancs hauria estat molt ben acollida entre els amos de les plantacions de cotó. No, no dic que el senyor González hagués de sentir cap mena d'odi racial contra els negres, ni res per l'estil. Simplement, com a home de lleis que és, els hauria assessorat sobre la necessitat de subordinar-se a la supremacia blanca i a no rebel·lar-se contra les lleis honorables i democràtiques que deien ben clar que els negres no eren ningú. Ningú en el sentit més literal del terme. No podien votar, no podien decidir i ni tan sols no podien testificar en judicis penals o en plets contra els bancs. En altres paraules, el fet que un negre fos testimoni ocular d'un delicte comès per blancs tenia el mateix valor que el testimoni d'un gos. Era la llei. La llei assenyada, sagrada, constitucional i blanca immaculada d'una nació democràtica.

Els temps, per sort, han canviat. Però el supremacisme, la convicció que hi ha col·lectivitats superiors i col·lectivitats inferiors, es manté i es troba en el fonament de moltes de les lleis actuals d'honorabilíssimes nacions democràtiques. Sense anar més lluny, el Tribunal Constitucional espanyol és un òrgan controlat pel Partit Popular i pel Partit Socialista per a la perpetuació del supremacisme. El supremacisme de l'espanyolitat en les escorrialles de l'imperi castellà. El supremacista, com tot amo, pot ser bondadós, indulgent, permissiu, equànime..., però sempre que el captiu no oblidi quin és el seu lloc. Si aquest últim pretén gaudir dels mateixos drets que l'amo o manifesta la voluntat d'abandonar-lo, aleshores l'amo està legitimat per desar la bondat, la indulgència, la permissivitat i l'equanimitat i mostrar-se colèric, inflexible, autoritari i injust. El negre, per tant, és a dir, l'esclau, el servent, l'inferior, ha de procurar no irritar-lo i recordar que, com diu Felipe González, advocat dels blancs, la llibertat del sotmès "no és possible ni desitjable".

En aquest sentit, el famós cara a cara entre Artur Mas i Felipe González en una cadena televisiva va ser tota una concessió del segon al primer, ja que un supremacista no es rebaixa mai a debatre "impossibles", com ara el dret de decidir d'un inferior sobre si mateix. I la prova és l'exasperació a què va arribar González en sentir-se mancat d'argumentació davant els diàfans i serens raonaments del president Mas. Totes les rèpliques de González eren un manual d'insídia, demagògia, prepotència i cinisme. D'insídia, en dir que els "líders europeus" estan "aterrits" per la independència de Catalunya; de demagògia, en dir que el procés català "despertarà el nacionalisme espanyol" i que ell, Felipe González, també té dret a decidir "sobre el destí comú"; de prepotència, en sentenciar que "la via cap a la conquesta de l'autodeterminació és inexistent"; i de cinisme, en vincular el procés català a la guerra dels Balcans.

Amb relació a la insídia, diguem que si una cosa saben els líders europeus és que Catalunya és un contribuent net de la Unió i que la seva independència és l'única garantia que tenen de poder recuperar una part del deute espanyol. Per això volen que hi hagi negociació, perquè, si Espanya s'hi nega, Catalunya no tindrà cap obligació d'assumir el seu deute i Europa mai no el veurà satisfet. Bàsicament, perquè és tan elevat que supera totes les possibilitats d'un Estat insolvent com Espanya. Ho confessava el ministre espanyol d'Hisenda: "Catalunya traurà Espanya de la crisi". Resulta curiós, per altra banda, que el senyor González pretengui que aturem el nostre camí vers la llibertat, ja que podríem despertar el nacionalisme espanyol. El nacionalisme espanyol, però, no necessita despertar-se per la senzilla raó que mai no ha dormit. El mateix senyor González n'és la prova. Pel que fa a la pretensió que ell també té dret a decidir sobre la llibertat de Catalunya cal dir que és digna d'un supremacista. Només un supremacista s'atribueix el dret de decidir sobre la llibertat d'un tercer. Heus aquí com Felipe González hauria alliçonat els negres de Nova Orleans: "Als blancs ens legitima la Constitució. Vosaltres no teniu identitat, sou només una propietat, per això no podeu decidir el vostre destí. A més, la vostra reivindicació de llibertat despertaria els blancs més ferotges i qui sap què podria passar. Fiqueu-vos-ho al cap: la conquesta de la llibertat no existeix, som els blancs els qui hem de decidir per vosaltres. Us agradi o no, hi esteu lligats com la vida del cavall està lligada a la vida de l'amo."

El cert és que cal ser molt miserable i pervers per insultar el president Mas –i de retruc tots els catalans– afirmant que als Balcans hi va haver "tres-cents mil morts que no van entrar a la Unió Europea". Què ens vol dir, amb això, Felipe González? És una amenaça? Ens està dient que pensen esclafar-nos? Ens està dient que estan disposats a passar per damunt nostre per impedir la llibertat de Catalunya? O és només una frase per intimidar-nos tot esperant que ens empassem l'ham? La frase, en tot cas, descriu molt bé la ideologia i la violència mental que aixopluga el cervell de Felipe González, cosa força demostrada en la seva praxi política. Amb tot, ja que parla de morts, potser ens pugui explicar la vintena d'assassinats que va cometre la banda terrorista GAL. Una banda terrorista creada durant el seu govern, finançada per alts funcionaris del ministeri d'Interior i conduïda per dos ministres, un Secretari d'Estat per la Seguretat i el màxim dirigent del PSOE d'Euskadi. Si el poder no estigués a les mans dels supremacistes, si els sotmesos també hi poguéssim dir la nostra, ja faria anys que el senyor Felipe González hauria estat assegut davant d'un tribunal penal internacional.

 
 

Comentaris