Felip VI a Salamanca

"Felip VI té la corona i el bastó dels seus avantpassats. Catalunya no té el que es va robar als seus avantpassats"

A el meu gat no se li escapa res. I un dia que se li va esmunyir un pardal va córrer cap al búnquer. Es va assentar d'un salt al llença míssils mèu-mèu. Va calcular la velocitat del vent llepant-se la pota. I va disparar. El moixó va caure a les 13:55 hora tururú. Al quadrant nord-est de la ciutat de Cluj-Napoca. Dins la cassola d'un gat parent que s'havia quedat sense feina i no tenia res per llepar-se els bigotis. Ell és així. Un freelance de l'existència assilvestrada amb cor de caixeta de música. No li digueu res. Ell actua sol, quan creu. Fixeu-vos que es va passar tot el dijous mirant la tele com un vegetal amb sonda. I a l'hora que les bruixes surten a derrapar amb les escombres pels pàrquings dels supermercats va despertar: "Mmmm... trobo estrany que ningú hagi entrevistat a la corona i al bastó reial". Sempre duc a sobre una petaca de licor de cactus no ecològic per aquests moments. Glups.

La nit és mansa. Posem la lluna al vas. I ell comença a xerrar.... La corona i el bastó tenen moltes coses a dir. Són els símbols de la monarquia! Aha. Mira, la corona de Felip VI pesa un quilo. Lleugereta, per anar a fer el vermut. Tot plata sobredaurada. Encoixinada de vellut vermell grosella. Collita de 1775. Carlos III. Ha cobert els caps de tots els reis des de aleshores. I ara fixa't amb el bastó. Per pasturar el que calgui: 68 centímetres. Tres canons de plata recoberts amb una fina filigrana vegetal espolsada de restes d'esmalt de color de cloro a les piscines a l'estiu. També de meitats del XVIII. Tot nou de trinca. Com el primer dia. Ho guarden a una càmera cuirassada del Palau Reial. Hi ha de tot: manuscrits, reliquiaris, joies... Ni una gota d'humitat. Perquè durin per sempre més. Però, ep, la corona i el bastó, dins d'uns estoigs. Perquè la plata no li toqui l'aire. Res d'òxids, res de negrors. Com el primer dia. Tot passa de generació a generació. Però... t'imagines que Felip VI no hagués tingut la corona i el bastó el dia de la proclamació? Gat, em perdo.

Sí, home, que no els tinguessin a casa, no sé, que fossin a Pernambuco, amagats dins d'un coco corsari, a un magatzem de Guadalix de la Sierra custodiats per una guineu mercenària... que els hi haguessin pispat, robat, rapinyat... Eh? Què passaria? Buffff... No sé, no sé si això seria possible. Guaita. El meu gat es treu de la butxaca una foto. La miro. És de 1990. Surten nou homes. Ho veig ràpid, però m'ho confirma el minin: al voltant de 90 anys. Tots increïblement rectes. Hi ha una lluita contra les columnes vertebrals. Si tinguéssim una radiografia veuríem aquella batalla que té alguna raó de ser. Tots amb un somriure de filferro. Llavis aplanats. Desèrtics. Aplanats. És una foto de grup. Però és... estranya. És com si ens volguessin dir alguna cosa. No sé... veig que en algun moment es començaran a escapar Ais... Ho duen tots a la cara. Necessitaríem entrar a la foto amb un photoshop existencial. Però no. Estan tots morts. Van morir sense que ningú els tornés la seva corona i el seu bastó.

Artur Sist; Ferran Marés, Pau Revull, Josep M. Roig; Juli Miró; Lluís Amat; Pere Viñals; Lluís Urpinell i Joaquim Núñez són els homes de la foto. La junta directiva del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) van morir sense que se'ls retornés el que era seu i dels milers de socis de l'entitat (havia tingut vint mil socis abans de la Guerra). El CADCI va patir, després de la Generalitat, el saqueig més gran fet per la dictadura franquista (n'he parlat diversos cops, per exemple, aquí i aquí). 160 tones de documentació. Van estar set dies buidant l'entitat. En una Barcelona en la que del 28 de gener al 3 d'abril de 1939 es van fer 1690 escorcolls. Uns 25 per dia. S'ho van endur tot. I què han tornat?

El dia abans de la proclamació de Felip VI el Govern espanyol anunciava que tornaria menys de la meitat de papers que Catalunya reclama de l'espoli franquista i estan a Salamanca. Només 238 de les 546 caixes. Ja veurem què torna del CADCI (alguns documents han tornat incomplets i mutilats) que viu un surrealisme que Groucho Marx s'hagués fet l'harakiri amb serra elèctrica, catana i punyal atòmic. Des de 1976 reclamen el seu edifici històric de la Rambla de Santa Mònica. Que ha passat del franquisme al Govern espanyol i que es va cedir en usdefruit a l'UGT. Si voleu riure de valent aneu-hi: el CADCI té un despatx de capsa de mistos que si Charles Dickens fes el conte de Nadal a Catalunya s'hagués immolat amb l'únic misto que li quedés. Papers, més de 55 edificis a tot el territori, objectes, comptes bancaris... Tot pendent des de 1939. Agafeu la calculadora i afegiu-hi tots els partits polítics, ateneus, institucions de tot tipus, persones.... Que reclamen el mateix. No només són papers. Tot irrecuperable. I tot legal. Tot té propietaris. Tot tristíssim.

Han mort persones. Moriran persones. I no se'ls tornarà el que es seu. Hi ha una diferència entre Espanya i Catalunya. Felip VI té la corona i el bastó dels seus avantpassats. Catalunya no té el que es va robar als seus avantpassats. Espanya és una fecundació i Catalunya un coitus interruptus. Així no es pot viure. Com en la foto dels nou del CADCI voldria dir alguna cosa. No puc dir massa més. Ho sento. Però alguna cosa haurem de dir abans de convertir-nos en una altra foto que ja no podrà dir res mai més.

 
 

Comentaris