Escòcia no serà independent. Ha estat a punt d’aconseguir-ho, però els escocesos han preferit continuar units a la Gran Bretanya per raons sentimentals o per qüestions econòmiques. L’independentista Alex Salmond, fins ahir primer ministre d’Escòcia, ha estat a punt de fer història i de derrotar democràticament, ni més ni menys que a Londres (fa gairebé 800 anys ho va fer al camp de batalla un patriota anomenat William Wallace, el personatge interpretat al cinema per Mel Gibson a Braveheart). En ple segle XXI, al cor de l’antiga Europa, la dels estats forts i consolidats, un govern, el de Londres, va decidir que no tenia cap autoritat moral per manllevar als ciutadans escocesos el seu dret a decidir si volien continuar lligats o no a la corona britànica. Per això Escòcia ha pogut votar si volia ser o no independent. Al bressol de la democràcia, d’això que ara s’anomena qualitat democràtica, la paraula té valor i les promeses són un aval; la seriositat s’imposa: Alex Salmond, desautoritzat a les urnes, ja ha dimitit, i David Cameron, primer ministre britànic, ja ha anunciat que complirà les seves promeses amb el poble escocès de traspassar-los més competències tot millorant el seu finançament i gestió dels seus recursos.
A Catalunya, el Parlament, la cambra que representa la sobirania popular dels ciutadans d’aquest país, va aprovar ahir la Llei de Consultes Populars No Referendàries i Participació Ciutadana, la llei de consultes. Hi van votar a favor 106 dels 135 diputats, el 78% de l’hemicicle; CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP i el diputat no adscrit, Joan Ignasi Elena. És a dir, el bloc del sí. Es van quedar sols votant-hi en contra el PP i Ciutadans; 28 dels 135 diputats; només el 22% de l’hemicicle. El front del no.
Aquesta llei de consultes, validada per l’article 22 de l’Estatut, és la que permet consultar a la ciutadania sobre les matèries que la poden afectar. Com Suïssa o els Estats Units que consulten als seus ciutadans sobre les qüestions més inimaginables. Però aquí, el govern d’Espanya ha anunciat repetidament que caparà la llei, que la portarà al Tribunal Constitucional (TC) perquè li passi el ribot o senzillament l’aturi. Si els estatuts d’autonomia de la Rioja, Andalusia o Aragó els permetés fer una llei d’aquestes característiques el govern no instaria al TC a perseguir-la i eliminar-la, i aquest segur que no actuaria. Vaja, que no passaria res. Per que passa aquí? Perquè aquesta llei és l’instrument amb el que s’ha dotat el Parlament per fer la consulta del #9N.
Per qualsevol societat democràtica, com la britànica, que cregui en el valor dels vots i de l’opinió de la representació popular ha de ser molt difícil entendre que es pugui ignorar i menystenir de forma barroera el parer del 78% dels diputats d’un parlament. Tapar la boca dels catalans, fer-los callar i passar per l’adreçador no és una política intel·ligent ni democràtica; és simplement un gest d’autoritarisme, de miopia política, d’escassa visió d’Estat, de poca talla (convé reivindicar Adolfo Suárez i la seva visió global) que només serveix per crear més i més independentistes. El gran pecat dels catalans és que volen votar i ser escoltats. I després ja veurem si surt que Sí o surt que No. El cantant Sergio Dalma, que és contrari a la independència, ja ha dit que ell vol que es faci la consulta. És això Espanya, és això! Que tothom pugui dir-hi la seva! Que els ciutadans surtin, posin la seva papereta a les urnes i sapiguem si son més els del sí que els del no; o a l’inrevés. És només això!
Escòcia no serà independent, però ha votat. Després de la victòria del No, el primer ministre britànic, David Cameron, ha explicat que és un apassionat del Regne Unit però que també és un demòcrata; que hauria pogut prohibir el referèndum d’Escòcia però que ha preferit que els escocesos parlessin. I jo em pregunto: amb aquestes conviccions tan profundes, quan David Cameron es trobi Mariano Rajoy per Europa, què pensarà d’ell, que pensarà d’Espanya?
