Després d’un segon semestre, agitat per la rebaixa del preu del petroli a pràcticament la meitat del nivell anterior, no calia ser un profeta per a anticipar que aquest any tindria turbulències i problemes inesperats. I, efectivament, només al girar el primer full del calendari ja ens hem trobat amb l’euro en plena caiguda al punt més baix de paritat amb el dòlar, durant els últims quatre anys i escaig. Inversament, a l’evolució dels preus els interessos del deute italià, espanyol i portuguès s’han reduït a pesar de les inquietants incerteses i, especialment, de les eleccions general de Grècia que plantegen una sèrie de preocupacions. Sense anar més lluny, a Alemanya, per primera vegada, el rendiment del deute a cinc anys ha passat a ser negatiu de tal manera que els inversionistes paguen per prestar diners a Frankfurt. A més a més, el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, ha anunciat unes facilitats quantitatives que permetrà una dosi forta de compres de bons dels governs de la zona euro. I, a sobre, la caiguda dels preus del petroli ha situat la inflació dels països de la zona euro a sota zero i en territori del perill de deflació. Així, doncs, mentre el petroli ha viscut un semestre camí de la meitat del preu, l’euro s’ha situat a 1,20 dòlars, és a dir, al nivell més baix que ha enregistrat des de mitjans del 2010. Curiosament, la possibilitat d’un Grexit (sortida de Grècia de la UE) no sembla tan preocupant com ho va ser el 2011 i 2012 quan s’anticipava una possible situació com la que va patit Xipre el seu moment. Ara l’esquema de les famílies Papandreu i Karamanlis no provoca temors més enllà dels tributs extraordinaris que s’apliquen als armadors i naviliers hel·lènics quan les coses van mal dades.
L’any comença, doncs, amb les lògiques preocupacions que inspirin les sacsejades i els sotracs del xoc petrolier que ens ha col·locat en territoris de difícil previsió i plens de terra ignota amb riscs polítics, problemes geopolítics i vacil·lacions dels bancs centrals. Només cal calibrar el que ha representat la present conjuntura a Rússia i valorar que els rebots imprevistos i les magnituds desconegudes poden ser els més inquietants. Perquè, l’energia més barata és per ella mateixa un factor estimulant capaç d’impulsar el creixement econòmic. Qui ens por assegurar que no hi haurà reaccions antieuropees i antieuro? O com evolucionaria la volatilitat present en un moments en que els bancs centrals poden fer poca cosa més que guanyar temps? Com es pot compaginar el creixement nord-americà amb una Europa eventualment en deflació? Quines, podrien ser les implicacions d’una Europa amb estancament a la japonesa en moments en que el preu del cru pot afectar els tipus de canvi de les monedes dels països emergents? De fet, el risc de la guerra de monedes és una possibilitat amb conseqüències desestabilitzadores i de proteccionisme com a reacció. Un escenari que ja es va viure a l’Àsia l’any 1997. En mig de tantes incògnites, però, també podria haver-hi una sorpresa per la banda positiva, atès que probablement un preu mes baix del petroli i del gas era justament el que es necessitava en lloc del recurs a subsidis i subvencions. Just quan alguns països com, per exemple, Grècia, on Alexis Tsipras, el líder de Syritza reclama € 2.000m. per a ajuts socials a les capes de població que viuen per sota dels límits de la pobresa i que són 300.000 famílies que necessiten ajuts per a evitar el desnonament, electricitat gratuïta i atenció sanitària per als aturats, prioritats que només amb la lluita contra l’evasió fiscal dels més rics potser no seria suficient sense l’ajut de la UE i al FMI. I, a nivell global, mentre Main Street s’imposa a Wall Street i s’apugen els salaris i el poder adquisitiu amb un enfortiment de la moneda, caldria confiar en una correcció benigna i un reequilibri que faci possible la compra de països emergents i la venda dels EUA.
En un altre ordre de coses, en el terreny de l’economia s’ha produït un altre fet revelador de l’estat d’ànim de la gent a causa de la crisis. En efecte, el gran teòric de les desigualtats, Thomes Piketty, que ha refusat la condecoració de La Legió d’Honor de França, que és el seus país. El seu argument és que el govern no és ningú per a determinar quines persones tenen honor i que la política dels President Hollande i el primer ministre és perjudicial per a les classes treballadores i modestes. Aquí també han retornat les medalles del ministre de cultura Wert, el gran músic, Jordi Savall, i la fotògrafa, Colita. I a França mateix hi ha els precedents de devolucions tan sonades com les de Claude Monet, Jean Paul Sastre, Albert Camus, Hector Berlioz i Brigitte Bardot. De cara a les noves circumstàncies, hi ha petites qüestions de detall que poden tenir alguna importància. Per exemple, que el comerç minorista passa dificultats, perquè ha minvat el poder adquisitiu de les classes mitjana i obrera. Les grans superfícies travessen hores complicades. Al Japó, p. ex., per l’augment de l’IVA. A d’altres països, perquè per falta de facturació i beneficis s’han de vendre propietats. Els supermercats també s’han de readoptar i els perfils que millor se’n surten són els establiments de “discounters” com ara Lidl o Aldi. D’altra banda, les empreses multinacionals tenen sovint problemes derivats de l’oscil·lació de les paritats monetàries. Per exemple, al 2013 els moviments monetaris percentuals en relació a l’euro van ser de ( 6%), a la lliura esterlina, (-3) el Yen, (-5) el dòlar, ( 3) el France suís, (-12) el rand sud-africà, (-13) el real brasiler, i (-38) el peso Argentí. Per part seva, els casinos de Macau han perdut recaptació per la campanya anticorrupció de la Xina. I als, EUA els casinos financen campanyes contra el joc “online”. Val la pena tenir-ho en consideració a la vista dels projectes presentats a casa nostra. També estan de baixa els parcs temàtics tot i que la Disney hagi triomfat amb la nina Elsa mentre perdia diners a l’Eurodisney (ai, el clima de Tarragona equivalent a allò que es deia de si el nas de Cleòpatra hagués estat més curt). Mentrestant, només Irlanda i Grècia han reduït els costos laborals més que Espanya que s’ha comportat per força com un país rescatat. Pel que fa a les desigualtats, el professor Edmund Phelps fa referència al creixement letàrgic, a la depressió de la contractació laboral, a la insatisfacció i a l’enorme endeutament que s’ha instal·lat mentre es perdia la capacitat de innovació i no es recuperava el dinamisme després de les millores de productivitat dels anys 60. Quan es diu que l’1% més ric detecta el 25% de la riquesa (als EUA, el 33%) s’oblida que la causa no és el capitalisme, sino el corporativisme derivat de la regulació que fan els polítics que és l’autèntica malaltia. En tot cas, vingui el que vingui, que ens agafi confessats.
