Feixista!

"Sóc un feixista per expressar públicament la meva disconformitat sobre com es gasten una part dels meus impostos?"

L’anomenada esquerra nostrada (parlo d’Esquerra i la CUP principalment) tenen el gallet fàcil quan es tracta de disparar contra els discrepants. Buiden el carregador a còpia d’acusacions de “feixista!” quan no participes dels seus criteris polítics en aquelles temàtiques sobre les quals només ells poden deliberar. Sense dubte, el cas més paradigmàtic és tot allò que fa referència a qüestions immigratòries, sobretot quan es tracta de les originàries de països de cultura i religió islàmica. Parlar, plantejar o discutir fóra dels paràmetres que ells imposen, suposa automàticament una campanya de linxament per tal d’associar el dissident a l’extrema dreta. Una forma simple i primària per transformar el debat en simple acusació. Pur totalitarisme ideològic.

Si parlo d’això, és perquè ho he viscut personalment una vegada més aquestes darreres setmanes a través de les xarxes socials. La raó ha estat manifestar un desacord amb segons quines mesures d’ajuda econòmica aprovades pel meu Parlament cap al col.lectiu dels anomenats MENAS, una part dels quals està generant problemes de convivència i seguretat ciutadana a Barcelona i d’altres ciutats del país. Sóc un feixista per expressar públicament la meva disconformitat sobre com es gasten una part dels meus impostos? Ben mirat, em tracten igual que ho fa Espanya. Paga i calla.

Resulta preocupant la indigència intel.lectual que demostra certa esquerra quan titlla de practicar el feixisme a qui no segueix la suposada unanimitat. Un dels més reconeguts estudiosos d’aquesta ideologia, el professor emèrit de la Universitat de Roma La Sapienza, Emilio Gentile, el passat mes de març en una entrevista a la BBC definia el veritable feixisme: “un moviment de masses organitzat militarment que conquereix el poder i transforma el règim parlamentari en un estat totalitari, és a dir, en un estat amb partit únic que pretén transformar, regenerar o fins i tot crear una nova raça pels seus objectius imperialistes i de conquesta”.

Quan llegeixes aquestes paraules, hom entén fins a quin punt aquesta definició s’utilitza exclusivament per criminalitzar a qui no comparteix la visió de les coses d’una majoria política que domina els ressorts de la propaganda oficial. El mateix professor Gentile, per intentar acabar amb aquesta deformació barroera del significat del mot en qüestió, ha publicat recentment el llibre “Qui és feixista?”.  En les seves pàgines demostra que desqualificar frívolament i irresponsablement amb aquest adjectiu a qui simplement no comparteix o combat unes idees que creiem inqüestionables, no només no té cap rigor històric sinó que agreuja la desinformació sobre el que fou realment aquell moviment i ens incapacita per entendre el present.

 

Catalunya va viure realment allò que descriu Emilio Gentile com a feixisme, i ho feu amb la llarga tirania del general Franco. En aquest fet tots hi estarem d’acord, siguem d’esquerres o siguem liberals. Per això, em resulta trist i decebedor que siguin compatriotes amb qui en principi comparteixo l’ideal de la independència de la pàtria, els que m’acusin de practicar els mateixos mètodes dels qui ens han intentat fer-nos desaparèixer com a nació. No hi ha res més indigne des d’un punt de vista moral.

“Qui és feixista?” no és només el títol d’un llibre, ha esdevingut una pregunta que tothom s’hauria de fer quan entra en el debat polític. Si no ho fem, ens podrà passar com a Karl Lueger, alcalde racista i antisemita de Viena entre el 1897 i el 1910, que deia: “jo decideixo qui és jueu”. Però ara reformulant-ho d’una altra manera: “jo decideixo qui és feixista”.

 

Comentaris