El mal populista no és tant un feixisme —feixisme “del bo”, el feixisme que pot suportar més o menys una democràcia, ja deixant de ser-ho…— sinó allò que va donar pas al feixisme.
A França hem vist el que era previsible, i que aquí ressona també amb la mateixa musiqueta enfadosa: l’extrema esquerra se sent més còmoda contra el liberalisme de Macron que contra la dreta xenòfoba; contra la democràcia liberal es formen sempre estranys companys de viatge: els mateixos que diuen avorrir Le Pen s’abstindran, o això diuen, obrint-li camí, tot sigui per aturar els peus a la dreta liberal. Tots els vents li bufen a favor, a la bona senyora Vichy. En el fons, tothom desitja secretament una victòria de la dreta més rància; tant per afavorir un rebot futur com per poder mostrar-se moralment superior.
Aquest pensament vergonyós, insostenible intel·lectualment, és el que acaba convertint el populisme d’esquerres en una altra forma del mateix, en el revés en clau de farsa del populisme de dretes, ambdós donant-se força a si mateixos a còpia de denigrar-se, inflant-se des dels extrems contra les llibertats democràtiques. De fet, es necessiten: l’antifeixisme retòric necessita el feixisme retòric… Sense ell no sabria què vendre. Els punts en comú han estat enumerats: 1) discurs basat en l’odi, als immigrants o a les elits; 2) retòrica antisistema; 3) posada en qüestió del liberalisme econòmic: cec replegament proteccionista; 4) discurs contra la Unió Europea i la globalització; 5) pensament paranoic, irracionalisme, amb invocacions ‘al poble’ com a ens sobrenatural que parla a través de la seva veu… Etcètera. El ‘Fuck you!’ és la nova Crítica de la Raó Pura.
La democràcia liberal no té gaire bona salut, sobretot pel que té de liberal; encara ningú —només el PP, que a Espanya abraça aquesta deriva, i Erdogan— ha posat en dubte la necessitat de passar per les urnes. El populisme com a resposta agressiva del sistema nerviós davant de l’excés de racionalitat; el caos que ens envolta i ennuega poques vegades s’havia fet tan present. Només queda la reacció, l’afirmació covarda i fútil, el replegament ressentit. El menyspreu monstruós contra la proliferació irracional de raó, informació, teoria i missatges. La reacció, ben natural, de la fosca contra l’excés de llum.
El retorn a la cova perquè a fora hi ha massa claror, doncs, i els ulls no poden suportar-la. Plató ho havia previst. Preferim les mentides assossegades que no el desequilibri del racionalisme exigent, fred i sense esperances.
Vivim una època de nervi i distracció, de rebentisme i desvergonyiment, d’odi i comèdia negra. Por, paranoia i ànsia desfermada de poder. Els somnis de moderació i canvi gradual han estat una farsa, una excusa per no acabar fent res. Els mateixos que ara s’espanten van possibilitar que el panorama estigui ara així d’enrarit. Les seves mentides han donat pas a tot aquest enfilall de curanderos.
Potser trigaran més o menys a agafar la trona, però metre la política sigui joc i distracció —i no capacitat per jugar fort, arriscar, enfrontar sindicats i grups de pressió, tallar sense manies, desfer nòduls de corrupció i de privilegis subvencionats, reformes amb majúscules tan grans com els propis estats— que els populistes estaran a l’aguait, i és inevitable que acabin assaltant el poder. Le Pen guanyarà, em penso; però si no guanya ara ho farà a la següent convocatòria. Ella o algú pitjor. El PP a Espanya és el mateix; també està estirant la maroma fins a nivells insostenibles.
Vivim la decepció de moltes promeses, podrides entre una socialdemocràcia agònica i una dreta corrupta, tan corrupta que sembla creada només per robar. El PP és una organització criminal com qualsevol altra, ho hem de dir clar, com la màfia o les tríades xineses. Se’ns va parlar d’excel·lència, esforç, habitatge digne, seguretat… Res: mentides. Això servia per tenir-nos entretinguts, se’ns donava peixet mentre esperàvem el nostre torn a l’escala social amb contracte de becari.
Aquí a Catalunya tenim el somni sobiranista —l’única esperança encara digna—: el projecte d’un estat propi que pugui superar tot això des de baix de tot, un replantejant de totes les institucions en benefici propi. Però a d’altres bandes no tenen ni això, o només la temptació de la tàbula rasa. El millor de l’arribada de Trump al poder és que ens fa evident fins a quin punt són impossibles, il·legals, insostenibles i contraproduents les seves polítiques.
El pitjor que li pot passar a la dreta populista, i a l’esquerra del mateix pal, és arribar a governar, i trobar-se que tot el que poden fer és seguir mentint, fent jocs de mans i manipulant les notícies, ja que la realitat se’ls escapa entre les cames. Cortines de fum i discurs de campanya: això és tot. I potser els funciona durant una temporada. Cap solució, però, només retòrica.
Penso en els 100 dies de Trump, però també en l’Ajuntament de Barcelona —anticapitalistes que fan pujar preus a tot, també als seus sous—, o en la tèrbola Grècia de Syriza. Trump està més a prop d’enviar milers d’americans a morir a Corea que no de crear llocs de feina per aquests mateixos americans.
¿I nosaltres, on estem? Fa de mal dir. Estem en algun lloc entre la utopia i l’artilleria. Entre el somni ingenu i el desencís administratiu, entre la poesia i la declaració de la renda. Hi ha qui ho dona tot per fet; hi ha qui només espera una oportunitat per a tacar a la presó als nostres representants; hi ha qui escriu cançons de festa major, l’èpica democràtica dels que creuen que tot això no té aturador; hi ha el ressentit, el platònic, el possibilista, l’odiador més o menys professional, el saberut que atribueix al referèndum un poder taumatúrgic, màgic, una mena de sacrifici d’Abraham, que donarà a l’últim instant la llum sagrada i redemptora… No sé.
En algun punt entremig de tot això hi deu haver la veritat. Em temo més un gran cataclisme espanyol —del qual, sí, en pugui sortir la nostra independència, de rebot— que no un procés satisfactori de tot l’enfilall de raons democràtiques que ens emparen. No oblidem que l’estat té no només l’opinió pública repressiva a favor sinó també la llei, l’exèrcit i tot el lobby econòmic disposat a reafirmar la repressió, davant d’una opinió pública global que està acostumada a grans daltabaixos —Trump ha llançat la bomba més gran des de 1945…—, i que no mourà un dit per nosaltres.
El temps donarà la raó a qui la tingui, mentrestant serà vital no anar prendre’ns el pèl entre nosaltres ni esperar miracles, simplement perquè venen dins una urna, que haurem de comprar al mercat negre, plena de lliris… Guanyarem.
