Federico Jiménez Losantos i el complex de Bovary

"L'odi d'en Federico cap a Catalunya és malaltís, tal vegada un trauma no superat anterior al propi i sanguinari atemptat, però llur servei, el d'en Federico, a l'independentisme mereix tota una legió d'honor o una medalla del Congrés americà"

No sé el que devia sentir en Federico quan enfilava Diagonal amunt en companyia d'un escamot de Terra Lliure. Crec que també hi havia una noia, també professora com ell allà pel cinturó roig. Més Besós que Llobregat diuen. No ho sé pas però puc imaginar alguna pinzellada: suor a la cara, tremolor a les cames, un record infantil, la mare i el pare franquista, una dona, el viatge a la Xina on descobreix que el comunisme és una brossa –li calia anar a Xina per adonar-se d'això?, un retorn momentani cap a Déu, tot amanit d'un sense fi de retrets, renecs i d'un "això no em pot passar a mi. No m'ho mereixo". No ho sé pas, jo no hi era tenia cinc anys i en Federico no m'ho ha contat mai, però per aquí podien anar alguns dels trets més significatius. No ho escarneixo ni gota, trobar-te segrestat amb la dubtosa companyia d'uns homes que intueixes fanàtics, i no saps prou bé quines intencions tenen, no ha de ser un tràngol gens fàcil de viure ni pair. Et poden ferir, torturar, ultratjar, escarnir, pelar o fins i tot disparar-te a una cama en senyal de primer avís. Això ho feia L'IRA amb els "camells" que embrutaven i pervertien, de vegades amb l'aquiescència britànica, les joves generacions de catòlics en aquell "Ulster" trist, pestilent i esperitat dels setantes i vuitantes. Qui l'ha vist i qui el veu! El nord d'Irlanda no pas a Federico. I és que l'esperança no mor mai. Aquí en Federico va ser una mena de conillet d'índies a mans d'una tropa d'eixelebrats que deixant-lo en vida, a Déu gràcies, el feren l'home que més independentistes ha parit mai. Molts més que Franco, o qualsevol generalet de can sis i tretze, molts més que qualsevol home polític espanyol –que ja és dir molt- o molts més que qualsevol home polític català, que vol dir poc, ja que la majoria no han estat independentistes.

L'odi d'en Federico cap a Catalunya és malaltís, tal vegada un trauma no superat anterior al propi i sanguinari atemptat, però llur servei, el d'en Federico, a l'independentisme mereix tota una legió d'honor o una medalla del Congrés americà. La creu del mai existent Sant Jordi queda petita i tampoc la voldria. Per coherència anticatalana, ell! només faltaria. Bravo Federico! Has procurat excelsament allò que preconitzava Machado –Antonio- "por la unidad de España más miedo me dan los separadores meseteños que los separatistas periféricos". O seguint amb Machado aquell "Castilla desprecia cuanto ignora". Però tu, i aquest és el teu gran valor, no ho ignores, no ens desconeixes i, tot i així, ens detestes i ens avorreixes. Bravo de nou, Federico! Potser sí que algun motiu t'haurem donat. Un segur que sí: la inconcreció catalana. La manca de compromís nostre vers un país com Espanya que no ens estima ni ens vol com som. Tu te l'estimaries aquest país? És clar que no. Però tu ens diries –i dius- si no ens voleu no em vingueu amb terceres vies i collonades. Al pan pan y al vino vino o allò del corazones partidos yo no los quiero. O tots moros o tots cristians i amb això benvolgut Federico et dono tota la raó que pot brollar del meu just, espero, enteniment.

Agraeixo que no ho fessin, vull dir matar-lo. Primer i abans de tot per l'home. Només faltaria. No s'ho mereixia, per molt aprenent d'incendiari i demagog que ja era i futur manaire de la causa lerrouxista des de llavors anomenada losantiana. I és que en el fons i en la superfície tinc massa respecte pel cinquè Manament i per les conseqüències, impenitents i paoroses elles, que se'n deriven de no complir-lo. Em diu un amic que deixi de fer referències, de tant en tant a l'Església, que Catalunya és anticlerical i que això està mal vist i totes aquestes coses que diu la gent plena de complexes i afectacions pel que diran. No ho faré pas, ans al contrari, a qui no li agradi que no miri i cap a una altra cosa. Tothom hauria de tenir molta feina i més ara amb aquest negoci, que ja veurem com acaba, de la independència. També ho agraeixo, Déu em perdoni, pel gran gurú del front nacionalista espanyol anticatalà i antidemòcrata. Aquest no és altre que ell. Cal ser just amb la realitat, car la història ho retrata tot i exerceix de just notari vindicador de causes ofegades i perdudes i detractora d'éssers i causes injustament exalçades.

En Federico essent un grumet de l'anticatalanisme n'ha esdevingut gran almirall i ha estat ell, amb una bona colla de sequaços, tot sigui dit, qui ha anat dotant de contingut i de forma aquesta espiral centralitzadora i unitarista que es desferma impenitentment, ja des de fa anys, des dels poders espanyols cap a Catalunya. Ha estat en ciclisme el gregari, la llebra de l'atletisme o el martell dels suposats heretges. Ell s'ho ha fet, de vegades tot sol, i els resultats són evidents davant la rauxa del moment present que ens embriaga i ens exaspera a tots plegats. Si Cambó volia la concòrdia, ell veu aquesta como una força claudicant i llardosa.

Ell mateix ha estat jutge, part, condemnat i botxí. Comunista, liberal o el que faci falta però anticatalà per bandera. I per molts anys, tants com Catalunya segueixi subjugada dins d'Espanya. Això produeix gaudi i satisfacció. El gaudi i la satisfacció que tenen els covards quan aterreixen els mesells. Com a mínim no se n'amaga que ens detesta, o potser odia qui sap, com d'altres sí que fan. La sinceritat també a ell el pot honorar. Caldrà seguir-lo de prop, car de les seves ensenyances es desprenen moltes de les ulteriors accions endegades, ara sí, contra Catalunya. Ell denuncia, instiga, esperona i se'n riu de tot plegat. Se'n fum de nosaltres ja que ens coneix i ens té per mers aspirants a senyor Bovary. De fet el que hem estat des de temps quasi immemorials. Bovary? Si home el de la novel.la de Flaubert, el de les banyes, els temors i el demanar perdó davant la seva madame, en aquest cas vull dir muller, esposa, no pas querida o meuca de bordell. Que per perdre, a banda de la dignitat davant tanta deslleialtat, perdé la madame que se li suïcida, la fortuna a mans d'un prestamista i la filla qui ben endeutada es forçada a treballar en una fàbrica de teixits de cotó. El que menys ens deu afligir és que amb tot perdé la vida i la mort li suposà, haurem de convenir, l'alliberament. Morir per alliberar-nos, és això el que desitgem per Catalunya?


Acabem. L'home poc m'importa per això deu tenir amics, confessors, incondicionals, algun capellà –ell havia treballat per la COPE i l'ABC no ho oblidem-, alguna senyora o família. El que m'ocupa és allò, o tot allò que es desprèn del seu coneixement i presa de posició sobre el nostre poble. Tornarà a tenir raó? Li donarem, encara una vegada més, motius sobrats i provats per seguir escarnir-nos, menystenir-nos i denigrar-nos pel que som i, encara més rellevant, pel que no tenim nassos de fer? Per una vegada m'agradaria que aquest malalt de catalanofòbia no tingués la raó i els seus càlculs últims fossin erronis per tot allò que té a veure amb la sort i el fat dels catalans. Al cap i a la fi tot depèn de nosaltres. Ell ha donat el toc d'alarma perquè sap, malgrat tot, que som un poble, coneix millor que molts catalans la nostra història, la idiosincràsia genuïna, la nostra literatura i els nostres homes i dones grans o universals. Però també coneix, abastament, les nostres defeccions i traïdories, les nostres pors fundades o ridícules, un suposat seny, que com deia Vicens Vives no vol dir altra cosa que regateig a la baixa, i, per damunt de tot, el nostre genuí i mel·liflu art de fer el Bovary. No cal ser un don Joan, ni un busca-raons ni bregues ni un fatxenda però si us plau deixem de fer el Bovary. Almenys com a poble, a casa "seu" que cadascú foti el que vulgui. Que per alguna cosa som i serem catalans! La foto de dijous que no torni a ser flor d'un dia. I Bones festes a tothom i a en Federico també!

 
 

Comentaris