Federalista? Sisplau, no diguis mentides!

"El federalisme és pur placebo. No em creuen?"

Jo tinc un amic que és federalista. Molts cops li he volgut pagar una lobotomia però vés, no ha volgut. Una cosa ràpida. A dinar ja ets casa. I nou de trinca. Com que mai he pogut desfederalitzar-lo o afederitzar-lo o liofilifederitzar-lo parlem pels descosits. A mi m'agrada xerrar de coses mundanals: dones, animals, formatges, funerals... però ell no. Tot lo sant dia parlant de federalisme, federalisme i federalisme. A mi m'incomoda. Però ja no és per una qüestió política, sinó perquè ja no se'ns apropa ningú. Veuran.

L'altre dia estàvem fens unes copetes i dos senyoretes ens miraven. Pim, pam. Ens vam presentar. I quan li va arribar el torn a ell va dir: "Em dic Joan, Joan Federalista". Osti! Doncs mira que ho teníem bé. Doncs no. Les senyoretes es van independitzar de cop. L'última nòvia que li recordo a en Joan va ser durant la Proclamació de la Primera República Espanyola, al 1873. Portava barba i tot. Estanislava es deia la criatura.

Com que no lliguem ni pagant ni amb pega m'escolto en Joan. Que si federalisme asimètric, simètric, sintètic, estètic, tètric... Que si federalitza per aquí, que si federalitza per allà. Que si jo federo, tu federes, ell federa... No sé que de federalitzar, federalitzant, federalitzat... A vegades els cambrers dels bar no volen ni atendre'ns. Clar, cal dir que en Joan sempre li dóna per dir: "Dos rondes de federals llargs de federalina". Ja és trist que tothom es pensi que vas begut sense beure.

Un dia li vaig dir a en Joan: "Noi! Ja n'hi ha prou! Explica'm d'una vegada que és això del federalisme". Va obrir la boca i ràpidament se li va anar congelant. Tartamudejava. Des de aquell dia ha emmudit. Pobre Joan. Ara juguem a tirar boles de paper a la seva boca... federal. On hi cap tot. On sobresurt tot. Però no m'ha contestat mai què és això del federalisme. Sí, repetia, repetia: federalisme, federal, federalitza't... Però què vol dir tot això? Res, res. El federalisme és pur placebo. No em creuen?

Si remenen l'histèric cabàs espanyol des de 1873 fins ara se n'adonaran. Ara trobo que Dionisio Ridruejo, aquell tòtem franquista transvestit a demòcrata a cops de desodorant de barra, ja deia el 1959 que el centralisme com a model territorial de l'estat havia fracassat i el futur havia de ser federalista: "Esto es, una federación o asociación o de asociaciones organizadas en esferas de autonomía creciente a partir del núcleo comunal primario" (Ho poden llegir al interessant llibre d'en Jordi Amat, Els "Coloquios Cataluña-Castilla (1964-1971). Buf! Això no ho entens ni fart de federalisme. Què vol dir això? Tranquils: res. Res de res.

Però fa quatre dies (aquest març passat), a la cantonada de casa, en Juan José López Burniol diu el mateix: "l'estat autonòmic en el que estem és un embrió de l'estat federal, i el federalisme és el que ens queda com a millor solució". I es queda tan federal, ell. Potser que és comprés una brúixola, que li faria més servitud. Federal, federal, la fórmula federal... però no sabem que és. Clar, no és res. No existeix.

Mirin, com que jo sí que existeixo, crec que hem de ser honestos i ser federalista és no existir, no vol dir res. Penso que només cal ser honestos, dir la veritat, per tant, si ens han de liquidar que ens facin espanyols per decret llei i a parir panteres. Perquè els que tenim consciència sabem, com diu el saber popular que, "Federalista i espanyolista van junts a la mateixa llista" i "Federalista i home de bé tot no pot ser".

 
 

Comentaris