Hi ha dues maneres de ser a Twitter: triant persones que diran allò que vols llegir o triant persones que t’interessa llegir pel que diran. Tot i que a vegades toca comptar fins a deu quan llegeixes segons què, sembla més interessant ser-hi des de la segona opció. Al capdavall ens enriqueix la gent que pensa i no només la que pensa com nosaltres.
Després de la conferència d’Artur Mas del 25 de novembre al meu timeline hi havia un optimisme caut i curiós que anava des de Lluís Llach fins a Toni Aira. I hi havia, ara ho veig més clar, un munt de silencis que després han estat la mar d’aclaridors.
La conferència de Junqueras del 2 de desembre, però, va ser el detonador d’un sisme que ens va retornar anys enrere: van aflorar fílies i fòbies que havien quedat soterrades per imperatiu nacional i el groc que ho amarava tot va deixar part a les esquerdes empetitidores.
Són faves comptades: els que teníem clar que formàvem part d’una unió, d’una munió, que havia de durar fins a la declaració de la independència hem vist com la divisió amara els espais que compartim. Em sembla un gest honest fer una ullada a què opinen i com s’expressen les persones que formen part del vostre grup d’amistats, seguidors o seguits. Honest perquè més enllà de l’opinió de cadascú és una forma clara, objectiva i evident de veure els efectes que ha provocat la resposta de Junqueras a la proposta de Mas. I si ho voleu acabar de confirmar podeu fer la mateixa operació comprovant l’estat d’opinió del vostre timeline durant l’entrevista de Terribas a Junqueras de dijous passat.
Ens queda veure fins a quin punt el posicionament mostrat pel líder d’Esquerra es pot flexibilitzar, fins on dura una desconnexió que ha commocionat una part de la nostra societat que ha fet de la unitat no un clam o un eslògan recorrent, sinó una forma de fer que s’ha repetit amb germànica persistència durant els darrers Onzes i sempre que Òmnium o l’ANC ens ha convocat.
És en aquest sentit, i ho dic de la forma més enraonada possible, que la proposta d’Artur Mas em sembla revolucionària i la de Junqueras continuista. Perquè per primera vegada, i des de la presidència del Govern, ens ha ofert deixar de banda de forma momentània un sistema partitocràtic -divisor per definició i propi d’un país políticament normalitzat- i assumir de forma extraordinària la plenitud del sentit etimològic de la paraula democràcia: el govern del poble. Em costa imaginar una manera millor de construir un nou projecte polític i per això estic convençut, malgrat aquesta regressió circumstancial, que veurem aviat un nou acord a l’alçada del moment que vivim.
