Les dues grans metròpolis espanyoles arriben a la fase 1 de la desescalada la darrera setmana del mes de maig, més de dos mesos després d’haver-se declarat l’estat de l’arma per primer cop. Pel que sembla, el col·lapse als hospitals ha desaparegut, i si no ens enganyen, el nombre de persones contagiades i mortes minva de forma accelerada. Però interessa molt mantenir la gent amb la mirada posada en les cosetes que podrem fer ara que ja no som en fase 0,5: Que si alguna reunió amb els amics de les que ja ens parlen anuncis almívars des de fa temps, que si terrasses a mig aforament, que si comprar un vestit o unes sabates per intentar que el comerç i per tant la indústria no desapareguin dels nostres horitzons… tot tan lloable com distractor…
Perquè mentre una sostinguda por s’agermana amb les nostres esperances, i amb un poder legislatiu disminuït en la seva presència en raó de la prevenció, el control sobre el govern es fa petit. I és així com ens colen per l’esquadra gols com la derogació de la reforma laboral (salvada, ves a saber, en el últim moment per la ministra Calviño), o l’atac a l’escola concertada que excusen en la seva caduca crítica a les que practiquen una segregació per sexes que els experts saben model d’èxit en altres països del nostre entorn i que els mateixos que la critiquen practiquen enviant els seus fills als internats de luxe d’Anglaterra o Suïssa.
A nivell autonòmic tampoc estan posant les coses fàcils per a la llibertat, i en concret a la ciutat de Barcelona, se’ns acumulen els problemes amb una alcaldessa que comparteix ideari amb el soci de Pedro Sánchez. No sabem si hauria estat millor que Manuel Valls no acomboiès Ada Colau (sempre he pensat que era un error), perquè tampoc el conseller Bargalló sembla massa favorable al manteniment de les condicions òptimes per a una societat lliure, plural i políticament culta.
Tenim un problema general, que a Barcelona aplega tres o quatre nivells d’incompetència i sectarisme letals per a la supervivència de la capital, i que a altres llocs ja ha estat capaç de nodrir les manifestacions versió escrache que malauradament la gent que no combrega amb Pedro Sánchez sembla creure la única sortida.
Cal de manera urgent trobar una “via di mezzo” que permeti sacsejar el sistema sense que l’arbre es desmanegui. Ja sé que no ens mereixem millors polítics que els que tenim, perquè són el fruit de la suma de la nostra ignorància, desídia i seguidisme cec. Però cada dia és el primer de la resta de la nostra vida. Comencem per veure l’elefant.
