Sense saber quan es podrà passar a Barcelona a la fase 1 (vist que tenim hores d’ara les pitjors dades de la pandèmia de tot Espanya), aquest primer dissabte de maig hem entrat en el que el govern de Pedro Sánchez ha anomenat la fase zero de la “desescalada”.
Què ha significat? Per començar, la demostració de que, un cop al carrer i després de dies i dies de no poder fer-ho, la gent perdem un xic els papers i fins i tot el sentit comú. Fer esport individual ha significat l’amuntegament de persones que potser no senten predilecció per l’esport a l’aire lliure (o enlloc), però que han aprofitat l’oportunitat per escampar la boira. Com sigui que la por no desapareixerà tan ràpidament, es veia gent esbufegant darrere una mascareta, la qual cosa ja ens han advertit els especialistes que és molt pitjor que no dur-la, perquè sobretot, en l’acumulació d’anhídrid carbònic, pot acabar fent de la sortideta un esportiu enverinament.
Bona part del personal corria amunt i avall. Suposo que hi juguen molt interessos de la indústria del calçat esportiu, els fisioterapeutes, ortopedistes i cirurgians, perquè és sabut que córrer sobre l’asfalt és el camí directe i segur a la destrossa del genoll i quelcom encara més greu, l’esfondrament del sòl pelvià que tant en homes com en dones té efectes més enllà de la pura estètica. En una paraula, que sortir a fer esport i fer salut no significarà exactament el mateix, excepte pel que fa a alleugerir la sensació de claustre no volgut.
Després, per suposat, també ha arribat el moment d’intentar compartir les hores del dia segons una escaleta que quasi bé calia dur apuntada des de casa. No vull imaginar que succeirà quan sectors productius, activitats, percentatges, aforaments i límits temporals afectin a més gent. Pobre policia en la fase 3.
Això sí, el canvi de paisatge i la quantitat de gent que havia dissabte al carrer demostra que en general som força responsables, i que hem estat realment confinats fins a les noves ordres (és un dir, perquè són unes ordres molt poc ordenades) Tanmateix no ho som tant com als països de l’est d’Europa, on, com ells mateixos reconeixen, estan molt més acostumats a obeir les ordres estatals sense queixa. Potser la nostra concepció de ser més llestos si ens saltem les consignes del poder (de vegades un xic ximplets, això sí) ha aconseguit que liderem la ràtio de morts per cada 100.000 habitants a tot Europa. I al món.
I així ha entrat Barcelona a la fase 0.
