Què farem, a partir d'ara?

"Vam redescobrir el bé públic i vam topar de nassos contra la tragèdia de la política espanyola"

Hi ha un acudit jueu que m'ha vingut al cap aquests dies de desescalada. L'Isaac i el Simó són dos comerciants que tornen al poble després d'un dia de mercat. Caminen en silenci repassant els èxits i els fracassos de la jornada. L'Isaac ho ha venut tot i porta diners a la butxaca. El pobre Simó no ha fet fortuna i va pobre com una rata. A mig camí, i per matar el temps, a l'Isaac se li acut una broma divertida. "Simó, si et menges la propera tifa de cavall que trobem pel camí, et donaré deu còpecs". El Simó, que veu la possibilitat de fer algun caler, no s'hi nega pas. "D'acord". Quan troben la merda el Simó l'agafa i se l'empassa amb un parell de queixalades. Sí, és fastigós, però l'Isaac li dona les deu monedes pactades. Tots dos amics segueixen caminant en silenci, però l'Isaac no para de pensar en la juguesca. Ha perdut deu còpecs de la manera més absurda. Ha malgastat uns diners que s'havia guanyat amb l'esforç d'un dia de feina. Maleint la seva idea atura al Simó amb una nova proposta. "Simó, reconec el teu mèrit però ara tinc dret a rèplica. Si em menjo la primera tifa de cavall que trobem, em dones deu còpecs". Ell, amb la mateixa tranquil·litat que ha acceptat la primera aposta, accepta la segona. Efectivament, quan l'Isaac troba una nova merda, se la cruspeix i l'altre li paga els deu còpecs acordats. Tots dos segueixen el seu camí, en silenci, fins que transcorreguts uns minuts l'Isaac s'atura de cop, esglaiat, i agafant del braç al Simó li diu: "Simó, acabem de menjar-nos una merda per no res?".

L'acudit era una mena de metàfora sobre la futilitat de les dues guerres mundials. La sensació que tota aquella bogeria demencial no havia servit per a res. Alemanya s'havia menjat una tifa descomunal per acabar pitjor del que estava. Tota Europa se la va menjar sense cap gran èxit final. Malauradament, l'acudit no serveix només per explicar drames passats sinó també per advertir-nos sobre drames presents i futurs. És una esplèndida advertència sobre què ocorre quan ens neguem obstinadament a prendre nota del que ens passa. Quan va començar tot això del coronavirus, la gent va reaccionar amb por i amb una implicació admirable. Tothom a casa, portes tancades, mascaretes, confinament seriós i disciplinat aïllament familiar. La por ens va fer actuar amb el seny necessari per superar una crisi sanitària de grans dimensions. Es va elevar els sanitaris a la categoria d'herois i ens semblava lògica qualsevol mesura contrària a la llibertat individual que permetés reduir la pressió sobre la sanitat pública. Vam donar un valor nou a aquella gent que paguem amb els nostres impostos i que són realment essencials per a tots nosaltres. Vam redescobrir el bé públic i vam topar de nassos contra la tragèdia de la política espanyola. Les seves misèries, les seves injustícies i la seva inoperància en moments greus. La pregunta és "ens haurem menjat aquesta tifa per no res"?

 

Oblidarem que el PP es va amagar mentre la comunitat de Madrid s'esmicolava per culpa d'una sanitat pública devastada que no podia fer front al virus? Que Pedro Sánchez va deixar la capital espanyola oberta quan tenia pràcticament el 50% de casos de tot l'Estat? Que va afavorir la propagació de la malaltia per evitar aïllar Madrid? Oblidarem que la sanitat pública és un valor suprem i absolut que requereix la nostra implicació sempre perquè cap partit, sigui d'on sigui, se la carregui? Oblidarem que mestres, metges i infermers són absolutament vitals i hem de reivindicar els diners públics necessaris perquè puguin treballar amb garanties? Recordarem com és de difícil fer deures amb els nostres fills? Organitzar les feines, ajudar-los i guiar-los perquè aprenguin alguna cosa en el procés? Ens comprometrem a considerar la feina dels mestres d'una manera diferent, ara? Serem capaços de recordar que al principi del confinament ens vam comportar com autèntics vàndals saquejant el Mercadona i acaparant paper de vàter? Aprendrem a estimar la gent gran que tenim a prop i que ho ha passat tan malament durant el confinament? Haurem après a estimar d'una manera nova? I, sobretot, haurem pres consciència real de la merda de resposta que ha donat el nostre meravellós sistema econòmic? Tindrem present, cada dia que passi, que les empreses privades van fer fora gent a la primera de canvi? Que moltes clíniques privades es van treure de sobre els pacients? Que la indústria va pressionar perquè els treballadors tornessin a la feina ràpid? Serem prou astuts com per captar el missatge de tot plegat?

 

Comentaris