Quan un atac gihadista va tenir com a objectiu Charlie Hebdo, la societat francesa i les institucions que la representen van reaccionar en un d’aquells rars moments en què una nació demostra que ho és. La sàtira no es toca, perquè és l’indicador més sensible de la qualitat democràtica d’un país. Quan la repressió arriba als bufons, els pallassos i els ninotaires és que el sistema se sent feble té por i això converteix les institucions en una maquinària agressiva i perillosa. D’aquí el Je suis Charlie Hebdo, perquè sense sàtira es pot governar l’Espanya de Franco o la Corea del Nord de la dinastia Kim, però no pas una democràcia.
Per això és tan significativa la persecució que estan patint els humoristes catalans. El Madrid polític, mediàtic i judicial apunta els canons contra els que se’n riuen del poder, perquè el poder són ells. Una vegada perduda l’autoritat delegada catalana, ha quedat despietadament clar que l’única jurisdicció és la imperial i que els que se’n foten no en tenen prou amb la cobertura social, sinó que seran perseguits, sancionats i, si es pot, atemorits i bandejats.
Ens volen deixar sense Polònia perquè només ens fa gràcia a la majoria. I volen fer callar Toni Albà perquè ni els té por ni, encara menys, respecte. Volen ser reverenciats i, com que això fa riure, amenacen els que els imiten. “Que els tallin el cap“, diu la reina de cors d’una baralla francesa que hauria de ser espanyola i en un país que, sense ironia, no pot ser cap meravella.
