Falses dreceres

"Fer aquest discurs i seguir insistint en un federalisme que no arribarà mai, no és que sigui una "falsa drecera" ni "focs d'encenalls""

En un intent d'afegir-se al clima consultiu que Catalunya ha viscut en els darrers temps, el candidat d'ICV, Joan Herrera, ha instat a la celebració "a mitjà termini" d'un referèndum sobre el nivell d'autogovern català. Segons ha detallat, la consulta no ha de basar-se en un "sí" o un "no" a la independència, sinó en una gamma d'opcions més àmplia, entre les quals s'hi trobaria la del federalisme. Fins i tot, i com que tota acció política ha de venir legitimada per un discurs de fons, ja hi ha establert una teoria al darrera: l'ha anomenada "dret de decidir federalitzant".

El federalisme ha estat sovint invocat com a solució idònia per procedir a una articulació territorial de l'Estat amb vocació de futur. Tot i això, l'atenció només s'ha posat sobre uns casos particulars, concretament sobre aquelles federacions amb característiques plurinacionals, com el del Canadà, Bèlgica o Suïssa. El federalisme, però, no és per se sinònim de més autogovern ni de més reconeixement de la diversitat nacional. Els estats federals mexicans o austríacs no tenen més nivell d'autogovern que Catalunya i el Regne Unit no és un estat federal però el reconeixement de la plurinacionalitat hi és més acceptada. Quin tipus de federalisme vol incloure Herrera? Quantes opcions pensa posar a una pregunta que, segons la Cort Suprema del Canadà, ha de ser "clara"?

El diari El País, gens sospitós de ser enemic socialista, publicava el passat 15 d'agost l'article Los intelectuales se alejan del PSC (aquí). Entre les opinions que s'hi podien llegir, hi havia la de Ferran Mascarell: "El PSC no ha construït un relat propi de país i tampoc ha demanat als intel•lectuals que participin en aquest debat". Discrepo amb matisos. I al programa electoral del PSC em remeto: "Els socialistes catalans sempre hem fet una aposta decidida per l'Espanya plural i federal". El problema no és que el discurs s'hagi esvaït, sinó que el projecte ha fracassat i no té horitzó possible, almenys en els termes actuals.

"Fins quan abusareu de la nostra paciència?", escriuria Ciceró. Ja no hi ha ningú que cregui en el federalisme (plurinacional) aplicat a l'Estat espanyol. Això no significa que es deixi de ser federalista, senzillament "governar significa rectificar", que ens advertiria Confuci, i aplicar una solució impossibe és explicar el conte de la lletera en termes moderns.

La qüestió radica en si Catalunya serà capaç de superar el marc actual i decidirà lliurement el seu futur o si es mantindrà l'status quo. És, en certa manera, un atzucac en què cadascú hi juga les seves cartes. La conclusió a la que s'ha arribat, però, l'explica bé un bon amic: "I ens varem trobar tots amb una solució clara: Independència. Ja no és un crit de màxims, una bravata insensata per desfogar-nos, ni l'espantall de quatre incendiaris, sinó la conclusió que hem arribat després de tots els precedents".

A mesura que passen els anys, hom se n'adona que poc a poc les coses van canviant. Tanmateix, tot procés de canvi, també de mentalitat territorial, comporta que alguns s'agafin al passat, l'idealitzin i creguin que les condicions objectives segueixen com abans.

El president Montilla va tornar a dir la setmana passada que Catalunya "no volia falses dreceres" perquè "generaven frustració". Fer aquest discurs i seguir insistint en un federalisme que no arribarà mai, no és que sigui una "falsa drecera" ni "focs d'encenalls", sinó que no només amaga la incapacitat per mirar les dreceres pròpies, sinó que s'arriba a allò que deia Groucho Marx: "La política és l'art de trobar els problemes, fer un diagnòstic fals i aplicar després el remei equivocat".

 
 

Comentaris