Un fals debat entre salut i economia

"Una economia massa subjecta a l’estacionalitat i a llocs de treball de poca qualitat acaba condemnat el creixement del país"

La filtració que, davant de l’inici de la segona onada de la pandèmia, bars i restaurants haurien de tancar i només podrien servir menjar per emportar, va tornar a posar en peu de guerra el sector abans que el consell executiu expliqués la norma. Problemes de la política de la instantaneïtat, que no entén de tempos ni de deixar reposar les males notícies per poder ser ben digerides pels afectats. Gremis que consideren que el govern torna a gestionar erràticament la pandèmia dues setmanes després que el doctor Josep Maria Argimon s’avancés i digués que l’oci nocturn podria tornar a recuperar paulatinament la normalitat.

La clau de tot plegat és reduir els contactes socials per evitar que s’enfili la famosa R. I, per tant, reduir la socialització és un afer col·lectiu, que implica tothom: no només en l’aforament de bars i restaurants, sinó en totes les famílies que han d’assumir que durant quinze dies (com a mínim) s’ha de tornar a anar amb peus de plom arreu. El debat de si hi ha prou responsabilitat individual torna a posar-se sobre la taula: tinc la sensació que vivim en una societat mediterrània on, sense el papa Estat, hi ha massa gent que es pren les coses a la lleugera. Em fa l’efecte que anem mancats d’ètica weberiana i tenim massa assumit que l’expiació de les culpes és un afer de tràmit.

I ara em sap greu pels amics que fa temps que em cuiden quan surto a menjar a fora, aquells qui m’han ajudat a portar una mica millor la “nova normalitat”: mans, distància i mascareta. Responsabilitat individual per salvar-los els negocis, ells que han intentat allunyar la COVID-19 dels seus establiments omplint-los de pots amb gel hidroalcohòlic, fregant i separant taules a tort i a dret, i passant per les angunioses proves dels PCR més sovint que mai. Ells no mereixen haver de patir angunies econòmiques i és més que just que el govern es deixi interpel·lar pel sector per poder obrir línies d’ajudes que no només serveixin per tapar ferides de guerra, sinó per a teixir un bon pla de recuperació.

De fet, contraposar economia i salut és un debat absurd, propi de governs que fan populisme amb la pandèmia com és el de Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid, o de Vox al Congrés dels Diputats. La pandèmia interpel·la la salut pública i l’economia de forma similar, perquè és en la cerca de l’equilibri entre ambdós àmbits que es troba la clau de volta d’una gestió eficaç. És a dir, ni es pot crucificar el doctor Argimon per haver rectificat amb el seu pla d’obertura de l’oci nocturn –per cert, que des que hi és ell, a Catalunya sembla que hi ha més lideratge–, ni es pot senyalar el sector de la restauració o la presencialitat a les universitats de ser els causants de la segona onada de la pandèmia.

 

La presentació del pla d’ajuts europeu va servir perquè comencés a circular la idea que la COVID-19 ha de contribuir a accelerar el canvi de model productiu. No vam fer els deures després de la crisi del 2008, i ara torna a tocar arromangar-se. Al final, i estructuralment parlant, la por amb què el sector de la restauració es mira les restriccions que imposa el Govern per frenar la segona onada (i l’impacte econòmic que poden tenir) es deu a tenir una economia encara massa subjecta al turisme i a l’oferta d’entreteniment. Hi ha massa llocs de treball en joc, en comparació amb d’altres economies que han sabut apostar per empreses de molt més valor afegit. Igual com en la crisi del 2008, una economia massa subjecta a l’estacionalitat i a llocs de treball de poca qualitat acaba condemnat el creixement del país. Avui, aquesta economia és una cuirassa massa dèbil per fer front a l’embat de la pandèmia.   

 

Comentaris