Diumenge passat, les eleccions gallegues van donar la previsible majoria absoluta del PP, un enfonsament no menys absolut de Podem i un avanç del nacionalisme de la terra. A Euskadi, els dos partits nacionalistes, PNB i Bildu, van assolir gairebé el 66% dels vots i més del 70% dels escons. Les febles restes es reparteixen entre els partits peninsulars, inclosa una moribunda galàxia podemita. El regne d’Espanya està en enderroc. A Galícia, far de les Espanyes, sa i robust com una poma després de quatre victòries de l’imbatible Feijóo. A Euskadi, en canvi, no existeix. Els bascs semblen disposats a assolir la independència per unanimitat quan pertoqui i mentrestant ja els va bé sempre que els catalans no els avancin. No tenen pressa. Aleshores, tot està suspens, ja que a l’horitzó s’albiren les eleccions catalanes com un camp d’Agramant a la llum de la lluna nova.
Espanya es troba en moments difícils. El solemne vaixell de l’Estat solca aigües turbulentes, entre esculls mortals; la cleptomonarquia s’obre com un fosc maëlstrom capaç d’empassar-se la pompa i circumstància de la nova cort dels miratges. La llegenda negra alça el cap d’entre els morts per tornar a acusar a Espanya del genocidi de la Conquista que el govern d'”esquerres” defensa com una fita en la història de la humanitat. Un escull una miqueta menys grandiós, però molt més perillós és la negativa dels països seriosos de la UE a seguir finançant la pel de brau i les seves corrides. No només les taurines sinó també les econòmiques, industrials i financeres. Negativa a seguir pagant pel desordre, el caos, el lladrocini, la corrupció, l’estafa i la incompetència. La negativa a fotre més diners en aquesta escombraria.
El símbol palès de la corrupció estructural de l’Estat espanyol és un excap d’Estat gairebé en cerca i captura, on the run, per suposats delictes comesos durant el seu regnat; aquell regne del “m’omple d’orgull i satisfacció”. Això sí que és una fita que no s’havia vist mai en Europa! Espanya ha deixat el món perplex, amb una perplexitat metafísica, davant un problema que fa rebentar la lògica racional: un país que es deixa espoliar pel seu monarca sense dir res. Sense que els polítics diguin res. Sense que diguin res els mitjans. Ans al contrari: amagant-ho tot. Sense vergonya. Rebutjant les comissions parlamentàries d’investigació, eliminant la corona de les enquestes del CIS, blindant una monarquia corrupta fins als ossos a què els lacais del govern “d’esquerra” anomenen republicana, com si aquest esperpent de lladres dinàstics tingués un mínimum de virtut cívica.
I la vergonya definitiva són les instàncies judicials estrangeres les que han obert les diligències de justícia i els mitjans europees els que s’han fet ressò de la notícia. Els mitjans espanyols, tots calladets, fent costat al govern i la seva política de salvació institucional “dissociant” els dos caps reials, el que és i el que va ser, cosa tan difícil com separar nens siamesos.
Espanya ha tocat el límit de la seva incompetència. És un Estat fallit en tots els sentits; no només la ruïna econòmica i un deute que no podrà pagar mai sinó una evident incapacitat per articular-se territorialment d’una forma racional. Un Estat que només pot imposar-se per la força en parts importants del territori on és, en realitat, un Estat ocupant. Un Estat en conflicte intern permanent com es prova amb l’existència de presos/as i exiliades polítiques.
Sens dubte, la fabulosa incompetència espanyola no té un caire genètic; això seria racisme. Té una raó externa, precisa i clara i es diu Catalunya. No és cap exageració. Espanya ha guanyat l’honor de ser la pitjor del món en la gestió de la pandèmia, no per incapacitat genètica sinó perquè els governants, com sempre, van aprofitar-la per atacar Catalunya. En atacant Catalunya, l’Estat desgoverna Espanya i, en desgovernant Espanya, fa un pa com unes hòsties a Europa. L’Europa protestant, “antiespanyola”, que es nega a finançar la incompetència com raó d’Estat.
Catalunya és el gran, el definitiu escull contra el qual s’estavellarà el vaixell de l’Estat.
L’escull de la independència catalana que sortirà de les eleccions quasi com una força ctònica si es presenta una candidatura unitària, transversal, oberta, encapçalada per l’únic que té legitimitat per fer-ho.
