Segur que necessitem un govern? Segur que unes eleccions serveixen per elegir un govern? Fa uns anys la resposta hauria estat evident: un país no pot funcionar sense govern. Però darrerament ja no està tan clar.
Catalunya funciona sense govern des de fa molt temps, per raons diverses: fallida total del model autonòmic, repressió, ofegament des del govern espanyol, desconcert, desinterès, incapacitat de gestionar el poc govern que ens queda… I Catalunya no s’ha enfonsat. Ans al contrari: hi ha força dades que indiquen que anem tirant, de forma més o menys espontània.
A Espanya li passa, si fa o no fa, el mateix. Funciona en mode automàtic. Hi ha una sèrie de persones que ocupen el lloc del govern, els rituals i les formes es mantenen, però no hi ha govern des de fa una pila d’anys. Anem encadenant provisionalitats, jugant amb els terminis, amb les escletxes que les lleis permeten, fent eleccions cada dos per tres… i aparentment no passa res. El sol continua sortint cada dia.
També era una veritat absoluta, fa uns anys, que no es pot governar sense pressupost. O allò que es repetia com un mantra: el pressupost és la principal decisió democràtica.
Doncs, res, resulta que es poden anar prorrogant pressupostos i el món no s’acaba. Clar que es produeixen moltes víctimes col·laterals, però anem fent i l’apocalipsi no acaba d’arribar.
Ni governs ni pressupostos no són imprescindibles. Les eleccions, sí, i les campanyes electorals, també: el circ, el show, no es pot aturar mai. El soroll mediàtic és imprescindible per aparentar normalitat, cal tenir el poble entretingut amb polèmiques, espectacles, numerets, escàndols, baralles, enquestes… Però l’espectacle polític ha esdevingut una mena de gran foguera que es consumeix i s’alimenta a ella mateixa, cada vegada més estèril i improductiva.
Passen els mesos, passen els anys i en el fons res no es mou, res no canvia.
Del que es tracta és que la gent pensi que el seu vot serveix d’alguna cosa, quan en realitat no serveix per a res.
La democràcia s’està substituint per una altra cosa, comença a ser una closca tan buida com entretinguda i sorollosa.
El poder està mutant, s’està allunyant de les institucions democràtiques, però no ha deixat ni deixarà mai d’existir. La qüestió és saber cap a on està emigrant. Quan un govern formal desapareix és que n’hi ha d’altres que el substitueixen informalment. Quins? El poder judicial i funcionarial, per exemple. El poder gris que emana dels poders amagats al darrere del teatre de titelles de la Unió Europea. El poder econòmic, que és amo i senyor ja de gairebé tot el poder i contrapoder mediàtic. El poder policial, que es va perfilant com un ens autònom: llegim bé, per exemple, les declaracions de policies espanyols o catalans, a veure si acabem d’entendre del tot a qui o a què es deuen realment. I al fons, dissimulat, el poder militar, que està canviant de pell però no de naturalesa.
La política ha perdut poder i amb ella el perdem els ciutadans i ciutadanes. La política està sotmetent-se a altres poders, de forma no visible, confusa, contradictòria. Es conserva l’espectacle, la forma exterior, però s’està buidant el seu interior.
La prova més evident és que les eleccions són cada dia més una formidable maquinària que es mou en el buit, potser amb l’excepció de les locals, on les coses encara, encara, funcionen com abans i tenen un notable sentit democràtic, tot i que limitat per l’abast de les competències municipals: poder i competències no és el mateix. Ja no elegim res, però ens fan veure que elegim algú com si fos la cosa més important del món. I quan ja hem elegit aquest «algú», directament o a través de pactes, resulta que s’instal·la en la provisionalitat i comença a treballar només per a les properes eleccions…
Tenim un sistema que es va buidant, un poder real que va emigrant de les institucions democràtiques… i el soroll no ens permet veure que les autèntiques decisions, les que de veritat compten, es prenen a la zona fosca, allà on els ciutadans no són res més que paisatge.
