Entenc per “manipulació” la informació sofística i no veraç. El periodista que no és lliure perquè el seu sou depèn del seguiment de la consigna editorial (el mateix passa en política) i el periodista que no és competent i acaba confonent la realitat i el seus desitjos pertanyen també, ho sàpiguen o no, al grup dels manipuladors, i fins i tot es podria incloure en el sac el mestre que no arriba o va més enllà de la seva importantíssima funció.
Però deixant ara a banda mestres i periodistes (els agents de la formació i de la informació, els arquitectes d’una opinió pública lliure) en la fortalesa d’una democràcia ha concorregut d’antuvi un veritable cavall de Troia, les enquestes, que mai són innocents, sempre emprades per atiar o dissuadir la gent en les seves decisions electorals. “Que guanya l’enemic!, tots a votar!” O bé, “quasi estem a punt per aconseguir tal o qual majoria, vinga, una mica més!”. Semblarà infantil i barruer l’artifici, però funciona, l’anomenada “cuina de les dades” (unes dades on s’ha d’incloure que la gent menteix) serveix per a això. I, sabent com funciona la cuina per fer d’unes mateixes respostes lectures tant diverses, pensar que tot el vot és meditat és tant com oblidar que els mateixos analistes recorden un cop i altre (o manipulen de nou) que hi ha un sac de vots indecisos fins el darrer moment; ja m’explicaran si la veritat s’apareix la nit de reflexió en els somnis de tothom.
Però a més ara en tenim un altre, de cavall traïdor: sigui fet pels russos, pels enemics dels russos, o per un veí, les xarxes socials van plenes de perfils falsos, ara dits “fakes”, amb intencions diverses però amb zero ganes de ser identificats (tot i que ho poden ser, no s’oblidi) Uns perfils suposadament favorables a una tendència política, en realitat amagatall d’una mena d’espia, d’un depredador, d’un empleat del partit contrari, o d’un atiador de reaccions irracionals i en última instància, tan poderós com nombre de persones conformin el grup de què es tracti. Hi ha gent, molta gent, que no ho sap, gent que creu que els seus seguidors són tots reals i de bona fe. Gent que ja viu en aquesta perillosa irrealitat que fins i tot els pot dur a establir una relació, un negoci, o a dipositar d’acord amb tot això el seu vot en una urna. No és l’únic, però també això hauria d’entrar en el debat sobre la qualitat d’una democràcia en el segle XI.
