Ara se li ha acudit a Inés Arrimadas dir que l’Estat espanyol no va afusellar el president Lluís Companys. Ho ha dit només quatre dies després que es complissin 78 anys del seu assassinat. Són unes declaracions tan escandaloses que farien riure si no fos perquè vénen de la cap de l’oposició al Parlament i perquè menystenen a una gran majoria de catalans que s’han sentit històricament humiliats amb l’afusellament del seu president l’any 1940. No hi ha maniobra política que justifiqui una mentida com aquesta.
I precisament aquestes declaracions d’Arrimadas arriben la mateixa setmana en què el líder de Demòcrates, Antoni Castellà, va dir que “si no estiguéssim a la UE, l’Estat tindria temptacions d’afusellar els presos polítics”. I sembla que li caurà una denúncia per aquesta opinió. Restringir drets és un fet al que ja ens té acostumats l’Estat espanyol: ho fa amb els presos polítics, ho fa amb els cantants de rap, ho fn amb membres electes d’un Parlament que voten reprovar la figura del rei espanyol, i ho farà amb absolutament qualsevol veu que discrepi de la línia oficial.
Això ja ho sabem. Fa un any que vivim amb presos polítics i exiliats. Negar la realitat s’ha convertit en la seva única manera de fer. Comptaven que, mentre tot quedés a casa, tenien la partida guanyada; però en sortir, en anar per Europa i el món, la seva estratègia basada en l’arbitrarietat i l’autoritarisme no ha tingut recorregut. El moment està arribant. Ara l’Estat està en ple conflicte diplomàtic amb Flandes. Que no és poca cosa.
I la gran sort que té l’independentisme -tot lamentant-ho per aquells que han hagut de patir aquesta injustícia- és la valentia dels qui van marxar a l’exili -i també d’aquells que són a la presó fidels als seus principis-. Els volien callats i no han aconseguit. Tampoc han aconseguit callar la veu del president Companys, assassinat -digui el que digui Arrimadas- per l’Estat espanyol, perquè una pila d’anys després encara ressonen les seves paraules: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer”.
