S’admeten apostes per a la taula de joc parlamentària. Hi ha nou càrrecs a l’aire. El PSOE vol una distribució unionista espanyola que deixi fora tots els nacionalistes, no només els independentistes, com també al nou a la ciutat, Vox. El seu model és la mesa que va funcionar en els ja llunyans temps de la majoria de Rajoy: 3 per al partit majoritari i 3 a repartir de dos en dos entre Podemos, PSOE i Cs.
Canvia PP pel PSOE. El bipartidisme apareix amb sidecar però és bipartidisme. O no? Segons com es miri. Si es mira pel cantó anomenat “social” és bipartidisme esquerra/dreta per discutir si els impostos dels rics es pugen o es baixen. Si es mira pel cantó “nacional” és monopartidisme unionista per imposar la unitat d’Espanya a qualsevol preu. Les ambigüitats de Podemos o els Comuns no arriben ni a configurar un “bipartidisme imperfecte”.
Fora, rotundament fora, convertits en fugitius, els independentistes catalans. No és que se les prometessin gaire felices amb la seva possibilitat de bloqueig del govern espanyol, però sí que tenien esperances secretes. El cruel resultat electoral del 28-A és el mirall de la seva irrellevància parlamentària. Una dutxa d’aigua freda sobre les brases de les expectatives. Els independentistes baixen la veu i Sánchez, que es veu segur al seu hort, s’alça amb inteperança i menys preu mentre el seu ajuda de cambra, Podemos, calla perquè no se’l vegi i se’l confongui amb un català, d’aquests que Iglesias visita no pas per solidaritat sinó per interès pressupostari.
Si algú se sent decebut va pegar d’ingenu o volia vendre fum enllaunat de la Marca España. Sigui quina sigui la composició del Congrés dels Diputats, sempre hi haurà una majoria antiindependentista esclatant, del voltant del 90%. Només excepcionalment, gairebé miraculosament, la minoria catalana pot jugar un paper determinant en una crisi parlamentària en assumptes menors, com rebutjar uns pressupostos o substituir un govern. Però sí es percep un perill real per a la unitat d’Espanya, la majoria esclatant del Congrés (PSOE, Podemos, PP, Cs i Vox) passarà per sobre de la minoria catalana com un ramat d’elefants per un camp de maduixes. Com el Tribunal Suprem passa per sobre del Parlament, sense dignar-se a demanar un suplicatori.
El que té Espanya en crisi no és la minoria catalana al Congrés sinó Catalunya mateixa. No és el govern i el seu suport parlamentari el que falla. És l’Estat, que no és viable contra Catalunya.
La composició de la mesa augura un govern amb diverses opcions de coalició i amb llibertat de moviments. Per molt que Podemos insisteixi a entrar a l’executiu, el PSOE prefereix governar en solitari amb independents “professionals de prestigi reconegut” i amb suport parlamentari exterior. Sánchez acaba de descobrir el govern tecnocràtic, que és el vertader populisme europeu, i farà servir Podemos i Cs com a crosses alternatives.
Tot això és a l’Espanya cañí. Però a Catalunya tot va diferent. El resultat de les eleccions espanyoles no ha canviat res de res excepte que la minoria independentista del Congrés ha patit un fort reequilibri intern a favor d’ERC, ha augmentat el seu gruix però ha baixat fins la pràctica desaparició la seva capacitat de pressió.
De manera que la situació és en una espècie de suspensió fins que, amb les eleccions del 26-M, es decantin els resultats, especialment pel que fa a la relació de forces entre JxC i ERC. El que es decideix en aquesta concentració d’eleccions (espanyoles, europees, municipals) és la qüestió de l’hegemonia interna de l’independentisme entre l’aposta Junqueras pel partit ERC i la de Puigdemont per la nació.
Però siguin quins siguin els resultats, el quadre vertaderament important, el que determinarà el destí de Catalunya, sorgirà quan se celebrin eleccions catalanes, avançades o no. Hi ha novetats que apunten en la direcció unilateral: enfonsament de l’unionisme català, decisió de la CUP de participar-hi i aparició del Front Republicà.
Però el que vertaderament inclinarà la balança cap al costat unilateral i en contra de la continuïtat de l’autonomisme seran els resultats de JxC a les europees i municipals.
