Fa quatre anys...

"Aquell dia no es cridava 'més autonomia' o 'federalisme'. Es cridava 'independència'"

La setmana passada en una tertúlia radiofònica el moderador ens va preguntar què estàvem fent feia quatre anys. Els tertulians ens vam mirar i més o menys tots vam coincidir a dir que un 10 de juliol qualsevol segurament tots estaríem treballant. Però aquí estava la trampa. El del 2010 no va ser un 10 de juliol qualsevol. Va ser el dia en que una manifestació convocada per Òmnium Cultural va aplegar un milió i mig de persones a Barcelona (1,1 milions segons la policia). Tot xerrant sobre aquell moment, i veient-ho amb perspectiva, més o menys tot vam coincidir que aquella va ser l'espurna que va començar el que ara se'n diu El Procés. Aquell juliol José Montilla governava Catalunya. Espanya guanyava el seu primer Mundial. Els partits sobiranistes amb representació parlamentària es reduïen a ERC amb Carod-Rovira ja defenestrat i amb unes guerres internes sagnants. Eren altres temps...

Potser fer memòria ara pot semblar absurd i banal però en fer-ho un s'adona de la velocitat a la que està anant tot plegat. Fa quatre anys els catalanistes i independentistes constataven amb indignació com el país que volien (amb més o menys grau de llibertat) no hi cabia dins l'Espanya de la Constitució de 1978. L'Estatut del 2006, rebaixat i vilipendiat pels que encara tenien alguna paella pel mànec quedava reduït a una anècdota. I la societat va reaccionar. I dic reaccionar perquè la manifestació del 10 de juliol de 2010, a diferència de les grans mobilitzacions que estaven per venir, va ser una reacció. Un rebot col·lectiu. La primera prova que el poble pot prendre la iniciativa. Aquell dia no es cridava "més autonomia" o "federalisme". Es cridava "independència".

I llavors va venir Artur Mas i va prometre un Pacte Fiscal en la línia del Concert Econòmic i va semblar que els ànims es calmaven. CiU continuava sent CiU. Seguim al 2010. Però més tard també va venir Rajoy i es va acabar el fals bonisme del PSOE. Poc a poc la situació es va tensar i cada cop quedava més clar que aquell acord de diners (que va anar perdent el cognom de "en la línia del Concert Econòmic") amb el PP a la Moncloa no es produiria. Els catalans no som gent de ficar-se en merders. Però veient que ni Estatut ni Pacte Fiscal la societat va tornar a actuar. I l'11 de setembre de 2012 ja no va ser una reacció. Estava pensat. Meditat. Tothom era ben conscient del que feia pujant als autobusos des de Deltebre, Tremp o Figueres per anar al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Vist l'èxit de tot plegat, i amb la negativa desvergonyida de Rajoy a Mas, el president de la Generalitat va convocar eleccions anticipades. Era un gest honorable. Havia promès un Pacte Fiscal i no l'havia aconseguit. Potser també hi havia una part d'estratègia política. Potser CiU es pensava que arrasaria la primera vegada que deixava de ser CiU. I va venir la sorpresa. Una ERC ressuscitada, sense famílies apunyalant-se i lluint la bandera dels "independentistes des de sempre" va alterar els plans de la nova CiU sobiranista.

L'11 de setembre de 2013 la societat civil va fer un pas més i va demostrar una capacitat organitzativa i un civisme que cada cop aconseguia més ressò al món. La Via Catalana va ser la demostració que l'independentisme seguia sent majoritari i que no era un suflé com Madrid esperava. Sense saber com, s'havia arribat a un punt de no retorn. Mas havia promès votar en una consulta. En un històric acte de funambulisme polític va posar d'acord les Convergència, Unió, la CUP, ICV i ERC per fer el que havia promès. Hi havia data: el 9 de novembre. Hi havia pregunta. "Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?".

Els ciutadans independentistes amb, el 2014 com a data simbòlica, seguiran demostrant que de baixar del burro res de res. Aquest 11 de setembre tornarà a ser un èxit de convocatòria i organització. No en tinc cap dubte. Al Procés encara li queden unes quantes estacions. Però mirant enrere, fent memòria, sembla que faci segles de l'era Montilla. I només fa quatre anys. Tot ha canviat molt. He mencionat alguns dels esdeveniments més significatius però potser el més important ha quedat dissimulat entre línies i val la pena destacar-lo. Ja no és un president el que porta el timó. Ara és un poble sencer.

 
 

Comentaris