El 1978 va aparèixer, a Reus, el setmanari MESTRAL, el primer en català al Camp de Tarragona, des d’abans del franquisme. Jo hi feia la correcció lingüística, alguns reportatges històrics signats amb pseudònim per evitar represàlies -que malgrat tot van arribar-, i l’entrevista de la setmana, una conversa llarga amb algun personatge destacat del Camp, generalment noms que venien de la clandestinitat política, cultural i social. Un dia, tot parlant amb Gabriel Xammar, històric del FNC i nom imprescindible en les diferents iniciatives que es produïen a Tarragona, en l’àmbit nacional, l’entrevistat m’explicà que, durant anys, els més durs de la dictadura, algunes publicacions independentistes i antifranquistes s’imprimien a la capital tarragonina. I em comentà com ell, acompanyat de la muller i la filla llavors petita -per no despertar sospites-, s’encarregava de traginar amb tota regularitat un parell de grans maletes fins a Barcelona, plenes de publicacions clandestines i allà eren intercanviades per unes altres d’idèntiques, però buides, per un receptor anònim a l’estació de França. I, en un moment de confiança, va confessar-me el nom concret de la impremta i l’adreça exacta on es duia a terme una activitat tan arriscada com aquesta. Es tractava d’un establiment comercial que, aleshores, continuava funcionant.
La casualitat va fer que, pocs dies després, topés amb l’impressor en qüestió en plena Rambla Nova de Tarragona. Estava molt enfadat per haver publicat aquella dada, només una referència d’un parell de línies, dintre d’una entrevista llarga d’unes quantes pàgines. L’enuig no li venia per haver desvelat un secret algú que no fos ell, el protagonista de l’acció, sinó que estava del tot preocupat pel que pogués passar en el futur, a partir d’aquella informació. Va amollar-me, convençut i amb determinació: “Mentre encara siguem a Espanya, hi ha coses que no ens podem permetre“. Vaig intentar calmar-lo, tot adduint que no patís perquè, amb la llei d’amnistia ja aprovada, el delicte de propaganda subversiva havia prescrit i, per tant, no podria tenir cap conseqüència penal ni d’altre tipus “No, no, si no és el passat que m’amoïna. Em preocupa el futur! Pensa que, si les coses van mal dades i cal tornar a l’acció clandestina, a la resistència, la meva impremta ja està cremada públicament i no hi podrem tornar a fer res. Volent informar, heu fet, involuntàriament, una putada a la causa i heu posat en perill un possible instrument de futur“.
Mai no m’hauria esperat una resposta com aquella. Acabàvem de començar a tastar llibertat, feia just tres anys que el dictador era mort i ja ens semblava, ingènuament, que ho podíem comentar tot i entrar a explicar certes coses en detall. Aquell impressor vorejava la vuitantena i es mantenia, tenaçment, compromès amb la causa de Catalunya i la llibertat. I era un home previsor que no hauria dubtat, ni un instant, a tornar a fer el que havia fet durant anys per a defensar-les. És recordant aquell episodi que, des de l’endemà mateix del primer d’octubre, he tingut una sensació similar a la que va tenir aquell patriota. Orgullosos del que vam ser capaços de fer entre tots, des de l’alegria de la nostra victòria nacional, democràtica i popular, sóc del parer que vam explicar massa coses i en continuem explicant encara més. A través d’entrevistes, reportatges televisius i llibres sencers, hem donat detalls de noms, llocs, adreces, camins, sistemes de transport, magatzems, impremtes, indrets on amagar urnes i paperetes, empesos per la joia d’una victòria col·lectiva que sembla que ens obligui a informar de tot amb precisió mil·limètrica. És una reacció humanament comprensible, però no em puc estar de recordar aquella frase del vell impressor: “Mentre encara siguem a Espanya, hi ha coses que no ens podem permetre“. Hem desvelat massa secrets i descobert massa amagatalls que, difícilment, podran ser utilitzats de nou si és que, malauradament, cal tornar-hi en el futur. Seran, per tant, estratagemes, trucs i argúcies del tot cremades, perquè els hem fets públics, amb pèls i senyals. I els serveis d’intel·ligència -i cadascun dels contraris a la nostra causa- també saben llegir…
