Si tanquem els ulls per uns instants, veurem que en la nostra memòria habiten infinitat d’experiències viscudes durant l’estiu que res tenen a veure amb anar darrere de la recerca d’experiències per sentir-se viu. La nostra societat, tan procliu a les certeses, se sent cada vegada més fascinada en administrar-se petites dosis de satisfacció a través de les innombrables ofertes d’oci per activar l’adrenalina. Si bé les experiències quotidianes ens mostren el camí cap al coneixement, les experiències empaquetades ens distreuen de la vida: els cada vegada més aparatosos comiats de solters, els locals on un pot distreure’s llançant destrals a una diana mentre consumeix gran quantitat d’alcohol o els escape room que rivalitzen entre si per oferir l’experiència més colpidora o amb major dificultat per a sortir d’una habitació. Se’ns ofereix tota mena d’activitats basades en situar-nos, per un instant, en un ambient suposadament hostil per viure una experiència que difícilment podríem viure en la realitat quotidiana.
Evoca la peripècia de Michael Douglas en el film The Game de David Fincher, quan la seva vida queda trastocada en participar inconscientment com a protagonista en un joc activat i dirigit per l’empresa Recreation Services, convertida en una mena de déu que mou com titelles a tots aquells que hi participen. Avui Recreation Services és una realitat molt present i constant en la nostra vida. Són experiències inaudites, buides i acumulatives, viscudes per a ser mostrades després en fotografies o vídeos compartits en les xarxes. Les experiències com a negoci. I els usuaris no acaben de ser conscients que el caràcter recreatiu de l’experiència li resta gran part del seu valor. La raó d’aquesta febre per experimentar i compartir experiències ens adverteix que ens trobem davant d’una cultura narcisista que necessita omplir el seu temps per deixar de parlar i per evitar el compromís amb la realitat. Avancem cap a l’apoteosi de l’acumulació d’instants, no per a ser recordats, sinó per a ser verificats com a proves de vida, testimoniant un cansament vital.
No és estrany que en els últims anys hagin proliferat un gran nombre d’assajos sobre l’elogi de la lentitud, el silenci o l’art de la conversa. Són obres que reclamen tot el contrari de l’experiència empaquetada i aposten per una experiència íntima i més complexa. El desassossec per omplir el buit, el no disposar d’un sol instant per pensar i comunicar el que un pensa és la raó de l’èxit d’aquestes suggestives propostes de lectura. Estem davant de l’acumulació d’instants irrepetibles que provoquen l’exclamació de sorpresa però que són incomunicables perquè ja no disposem de les eines per a poder explicar realment el que ha passat.
