Exili i carrer

"És probable que l'Estat dirigeixi la seva estratègia a destruir l'ANC i Òmnium. Cal protegir-les, perquè sense l'organització al carrer no hi haurà República"

L'1-O passarà a la història de Catalunya com una victòria moral i política del carrer, del Govern i dels partits polítics independentistes, un exemple únic en democràcia de com les institucions i la societat civil van enfrontar-se i van derrotar un Estat i les seves clavegueres només amb intel·ligència i estratègia, voluntariat i dignitat. I per això, l'1-O també passarà a la història com una gran derrota d'un Estat autoritari i violent que, amb 10.000 Piolins, desenes de jutges i fiscals, milions d'euros i guerra bruta diplomàtica, només va poder fer el ridícul. Aquell 1-O, la corretja de transmissió de baix a dalt va funcionar, però el dia 27 d'octubre, per les raons que sigui, es va interrompre la connexió. La frustració, la incertesa i també la sensació d'engany es va apoderar del carrer català, però tot i així, el vincle resisteix. I constatat definitivament que Madrid no transitarà per cap camí del mig -entre l'autonomisme i la República-, l'independentisme s'ha de rearmar relligant novament les complicitats entre les institucions i el carrer. I resistir.

 

Resistir no vol dir claudicar. Al contrari, vol dir agafar embranzida i crear un cordó sanitari al voltant de les institucions i de les entitats de la societat civil. Madrid és conscient que pot anul·lar temporalment la Generalitat convertint-la en una gestora d'engrunes, però ha assumit que el carrer està fora del seu abast. Pot empresonar alguns líders independentistes, fins i tot pot extorquir l'ANC i Òmnium, però mai no podrà frenar el carrer. Quan en una societat un avi de 85 anys en cadira de rodes va a votar sabent que pot ser apallissat per les forces d'ocupació vol dir que aquesta societat, de forma transversal, ha perdut la por i que l'Estat opressor ha fet fallida. La fallida es materialitzarà abans o després, però no hi ha marxa enrere.

 

 

És probable que l'Estat dirigeixi la seva estratègia, a més d'intentar escapçar les cúpules dels partits independentistes, a destruir l'ANC i Òmnium. Cal protegir-les, perquè sense l'organització al carrer no hi haurà República. Però tampoc no n'hi haurà sense l'exili. El Govern de la Generalitat gestionarà el dia a dia, però cal una acció internacional potent, un equip que marqui el relat polític sense amenaces, que construeixi República al món i que a la vegada, vagi posant en escac Espanya i la seva justícia. Aquest Govern a l'exili ha de ser col·lectiu, amb Puigdemont al capdavant –un retorn a Catalunya és, malauradament, una presó, un escarni i un acarnissament que el país no pot permetre-, però també amb ERC i, si fos necessari, amb algú de la CUP. Preservar l'exili i el carrer, a més de recuperar els presos polítics, ha de ser l'objectiu A-1 de l'independentisme si veritablement vol construir República. Amb aquesta estructura exili-carrer, la Generalitat autonòmica podrà protegir la llengua, l'escola i l'autogovern. O algú dubta que els nens i nenes catalans continuaran estudiant en català digui el que digui el PP i Cs?

 

Comentaris