Exèrcits

"Homeland i House of cards, tot en un"

De mica en mica, sembla que es va posant à la page parlar d’exèrcits en el dia a dia. Els ciutadans de Catalunya que ni som militars ni hi tenim una relació directa o quotidiana per qualsevol raó, només sentim a parlar-ne en dies assenyalats o quan en passa alguna de molt grossa. La seguretat interior és a càrrec dels Mossos o de la Policia o la Guardia Civil, segons el cas i la zona de l’estat espanyol. En sentim a parlar, això sí, i ens trobem uniformes i accions bèl·liques de tota mena dins de casa, a pel·lícules i sèries que compleixen sistemàticament, i amb eficàcia, la doble funció d’entreteniment i de propaganda alhora.

Però darrerament trobo que la presència de temes relacionats amb l’exèrcit i amb guerres s’intensifica en el conjunt d’informacions que rebem. Per exemple, els diputats de Ciutadans acaben de registrar una proposta per tal que el Parlament de Catalunya “feliciti” les forces armades espanyoles després de 30 anys de missions de pau arreu del món i es comprometi a retre homenatge als 173 soldats espanyols morts en aquestes missions “en defensa de la democràcia i els drets humans”.

Això m’ha fet venir al cap que darrerament s’ha publicat el llibre En la guarida de la bestia. La situación de la mujer en el Ejército español, de Luis Gonzalo Segura, que, amb sòlids arguments, defensa la tesi de la necessària restricció de la Justícia Militar als temps de guerra i escenaris de conflicte bèl·lic, just al contrari del que passa a Espanya, on té una àmplia competència sobre els membres del cos militar en temps de pau. El llibre desgrana molts exemples centrant-se en els casos d’abusos sexuals sobre dones soldat dirimits per la Justícia Militar que tindrien sentències molt diferents si fossin jutjats per la Jurisdicció Ordinària.

La guerra que sembla que tenim a sobre entre -almenys- USA i l’Iran amb assassinats express i bombardejos de represàlia ens acosta els ecos de la guerra ben be a tocar. Com si estiguéssim reveient l’èpica sèrie Homeland amb els espies nord-americans actuant en territori enemic posant i eliminant dirigents a conveniència. O com si tornéssim a veure les aventures del malvat president Frank Underwood de House of cards creant conflictes armats internacionals per superar un impeachment. Bé, de fet, és com si veiéssim totes dues sèries alhora.

 

La guerra és una cosa molt seriosa. És la mort que s’acosta, per a milers o potser milions de persones. I la fam i el patiment i la malaltia... Al s. XX hi va haver dues grans guerres anomenades mundials, amb d’altres entremig i de posteriors que fan estremir només de pensar-hi.

Stefan Zweig a El món d’ahir narra com per un austríac era d’incomprensible haver passat, en una exhalació, d’una societat centenàriament segura, avançada, moderna i civilitzada com la seva, a la barbàrie que va comportar el III Reich. I a la novel·la pseudo-testimonial El maestro Juan Martínez que estaba allí, de Manuel Chaves Nogales, el protagonista, un bailaor flamenc de Burgos narra com, fugint de la Primera Guerra Mundial, arriba en tren des de Turquia a Rússia poc abans que comenci la Revolució. Ens explica que durant el trajecte, passant per una Bulgària ja en guerra, la misèria era terrible i que, en arribar a Romania hi trobà menjar i una sensació d’estabilitat i seguretat que feia temps que no tenia. Però pocs dies després, trobant-se en un concert, s’interrompé la funció i hom anuncià, enmig de l’alegria i encesos crits patriòtics del públic, que també acabaven d’entrar oficialment en guerra. Poc durà l’alegria a aquell poble inconscient pres d’ardor patriòtic.

Són manifestos antibèl·lics que els seus autors van crear per ajudar a recordar que l’esperit de la guerra inflama i consumeix les ments i després les vides dels infortunats que hi són massa propers. Són testimonis, relats que desenvolupen incidents que semblen contes de Kafka, o malsons terribles, que sembla que no puguin ser. Però que ens recorden moments en els quals els exèrcits han estat protagonistes d’episodis que no ens són gaire llunyans en el temps... ni en l’espai. Esperem que ens segueixin semblant llunyans.

 

Comentaris