Per als qui vam lluitar per acabar amb la mili, hem viscut amb certa perplexitat com a ajuntaments com els de Barcelona o Sant Cugat, o altres de l’àrea metropolitana de Barcelona es posava l’estora vermella a l’arribada de l’exèrcit espanyol. El primer que hauríem de valorar és si les funcions que han desenvolupat les podien assumir altres cossos, com han fet a altres municipis catalans. Legitimar l’exèrcit en unes funcions que no li són pròpies té els seus riscos per legitimar una institució absurda, cara, amb contravalors i poc respectuosa amb el fet nacional català. Però anem a pams.
Quan l’exèrcit desenvolupa funcions d’altres cossos com els sanitaris o civils com bombers posa de manifest la feblesa de l’estat del benestar. Hi ha una clara disfunció en les pressupostos que doten de despesa corrent i de personal, és a dir quants milers de professionals doten les administracions públiques. Que a l’estat espanyol hi hagi 230.000 sanitaris i 150.000 militars ja ens apunta una clara manca de dotació d’un aspecte essencial de l’estat del benestar, la sanitat pública, davant un cos extraordinàriament sobredimensionat, el militar. Però el més pervers és que de forma ordinària la institució militar té una despesa fixe inútil i quan es justifica la seva funció ho fa en tasques que no li són pròpies o no li pertoca, perquè hi ha altres professionals més ben preparats.
La institució militar és especialista en utilitzar situacions extremes, la perversió, dur al límit l’exèrcit “ve a salvar” la població (quan fa despesa innecessària). Oferir-se davant la mort és mesquí i hi ha qui veu o justifica la utilitat de l’exèrcit en aquest fet. Però analitzem les coses més enllà d’un moment de pressions emocionals fortes i veurem que els estats que tenen un sistema sanitari més ben dotat ( incloent més hospitals i llits d’UCI per habitant) poden fer front a una crisi sanitària com una pandèmia de forma molt més contundent. Recordem que l’estat espanyol té el rècord en morts per milió en la pandèmia. No facilitem una suma de fotografies com s’ha succeït en que cada aparició de l’exèrcit que molt cops era més mediàtica que real, per justificar la seva presència. Defensar la població és ampliar el pressupost públic i reduir els pressupostos absurds al màxim, com el militar (del qual el rei n’és el cap, per cert). No cal la presència militar momentània, que al final qui fa la feina real són els sanitaris i a mig i llarg plaç augment clar dels pressupostos d’allò públic. La despesa militar total segons el Centre Delàs a l’any 2018 a l’estat espanyol va der ser 19.926 milions d’euros. Sabem quants hospitals, escoles, biblioteques i centres culturals podem construir amb aquesta partida?
Un altre aspecte sobre el qual cal una reflexió a fons és la legitimació de l’exèrcit en la seva presència la territori. La militarització de l’espai públic. L’espai públic és una espai ciutadà, que es pot dotar d’uns usos o uns altres. Són diferents les ciutats que omplen l’espai públic amb bicicletes que les que l’omplen amb cotxes. Diu molt en com les política pública valora els propis ciutadans. Doncs tant perillós com és que l’espai públic sigui regit per l’exèrcit. Es un senyal inequívoc de manca de democràcia i de respecte als drets civils i humans més fonamentals. És senyal que uns societat està la límit i que el poder té por i davant l’amenaça de la seva pròpia població, utilitza la força o fa una demostració de força per coaccionar, crear cultura de la por i la repressió. Aquesta legitimació és molt perillosa perquè incrementa una sensació ja molt aguditzada en la societat catalana els darrers anys i per tant és una línia vermella a la qual no es pot cedir. L’exèrcit a l’espai públic no hi ha de tenir cabuda. Legitimar un exèrcit al carrer és convertir el carrer en un espai de cultura de valors on la impunitat, la força, violència davant una societat democràtica que és oberta, tolerant, inclusiva. La presència de l’exèrcit és deu a una voluntat de missatge a la població catalana per la qüestió nacional o davant de possibles revoltes quan passada la pandèmia hi hagi previsiblement molt malestar social degut a una situació econòmica duríssima? O les dues.
I una reflexió final. L’exèrcit espanyol entrant per la Diagonal i passejant-se pel territori és una provació a la societat catalana. Un exèrcit que es viscut amb molt rebuig com ho hem mostrat històricament els catalans amb el rebuig a la desfilada militar a Barcelona l’any 2000 i el record inesborrable de l’afusellament del president Companys. Barcelona i Catalunya han donat mostres clares de la seva cultura antimilitarista de fa dècades , amb milers d’insubmisos al servei militar, en contra de la guerra a l’Iraq en unes de les manifestacions més massives del mon juntament amb la de Londres. Si us plau, alcaldesses i alcaldes, estigueu a l’alçada i no torneu a reclamar l’exèrcit a casa nostra. Moltes gràcies.
