EXERCICIS D'ESTIL

"Ens queixarem que no ens prenen seriosament, quan la tasca principal que sembla que tinguem sigui la d'escorxar-nos els uns als altres"

Aquest, Exercicis d'estil, és el títol d'un dels llibres més divertits i enginyosos de tota la literatura del segle XX. N'és l'autor el francès Raymond Queneau, que el va publicar l'any 1947, i que el va escriure com a necessària teràpia de desintoxicació després d'un seguit d'experiències més o menys atrabiliàries amb la secta surrealista que comandava André Breton.

Els Exercicis d'estil de Queneau proposen un joc altament recreatiu: es tracta d'explicar la mateixa anècdota noranta-nou vegades, d'acord amb les pautes que estableixen altres tants recursos retòrics diferents. L'anècdota, perquè el joc no tingui entrebancs, és mínima i banal: dins un autobús parisenc ple de gent, el narrador observa un paio de pinta estrafolària que es discuteix amb el seu veí acusant-lo de trepitjar-li expressament els peus cada vegada que entren o surten passatgers del vehicle. De sobte, el paio estrafolari interromp la discussió que ell mateix ha encetat per llançar-se sobre un seient que ha quedat lliure. Dues hores més tard, el narrador es torna a topar per casualitat amb el mateix personatge: el veu davant de l'estació de Saint-Lazare, deixant-se aconsellar per un amic que li suggereix que es faci apujar un botó de l'abric per tal de reduir-ne l'escot. La gràcia, com dèiem, consisteix en explicar una cosa tan anodina en una multitud de maneres diferents (relat, filosòfic, amanerat, en vers lliure, modern style, etc, etc), fins a completar les noranta-nou, que d'alguna manera equivalen a la infinitud.
He pensat en els Exercicis d'estil de Raymond Queneau aquests dies, veient la mena de piruetes que proliferen i es multipliquen en l'espai polític de l'independentisme català. No en faré cap sinopsi, perquè dono per fet que els lectors amables d'aquest paper virtual n'estan informats a bastament, i amb tota seguretat molt més i de fonts molt més fiables que les puguin assistir aquest humil articulista. Només volia consignar l'òbvia similitud: el nostre sobiranisme sembla de vegades predestinat a voler explicar la mateixa historieta mitjançant tot el ventall de recursos a l'abast, fins a fer-la no tan sols insubstancial, sinó fins i tot ridícula. Després ens queixarem que no se'ns acabin de prendre seriosament, quan la tasca principal que sembla que tinguem sigui la d'escorxar-nos gens cordialment els uns als altres. Ja sé que enmig de tanta xerinola és difícil pensar-hi, però hi ha qui en treu profit, d'això.

En fi, no voldria acomiadar-me sense recomar-los fervorosament el llibre Xocolata desfeta de l'escriptor perpinyanenc Joan-Lluís Lluís, una esplèndida i també molt divertida rèplica catalana als Exercicis d'estil de Raymond Queneau. La seva lectura potser no desembocarà en l'emancipació nacional dels Països Catalans (o potser sí, qui sap), però com a mínim ens procurarà una estona de felicitat. Que no és poca cosa, en vista del panorama.

 
 

Comentaris