Conec Fèlix Millet? Conec algú que el conegui? He tingut mai tractes amb ell? He mantingut relacions professionals o comercials amb alguna empresa, entitat o fundació amb les que ell tingui o hagi tingut relació? Li he donat la mà? He compartit espai físic amb ell? Estic segur que mai m’han fet cap fotografia al seu costat? He anat al Palau de la Música mentre ell n’ha estat el màxim responsable? Conec algú que tingui l’abonament del Palau de la Música? Tinc la plena certesa que, de forma conscient o no, el meu nom o el d’alguna persona del meu entorn pugui sortir en algun dels documents requisats en el registra de les oficines del Palau, la Fundació i l’Orfeó?
Un cop hagi contestat totes aquestes preguntes, i segons quines siguin les respostes, comenci a pensar en quina explicació haurà de donar en el cas que algú publiqui qualsevol dada que el pugui relacionar amb Millet. De tota manera, caldria recordar que fins ara no s’ha demostrat que la condició de delinqüent es transmeti per contacte físic, ni per proximitat ni per coneixença. De fet, afortunadament abans de que t’enviïn a la presó encara s’han de demostrar els delictes que se t’imputen (si finalment s’impunten).
Hi ha una certa sensació que quan s’arribi al final de l’anomena’t cas Millet sabrem moltes més coses que ara i que això pot implicar algú que encara no ha sortit a la llum pública.
Mentrestant el primer nom que s’ha relacionat amb el cas ha estat el d’Àngel Colom per uns diners que Millet li va donar i per un rebut signat per Colom per una quantitat superior a la reconeguda. Colom no ha donat raons gaire precises ni concretes per explicar-ho. Mal fet. La seva condició d’home públic com a polític en actiu, l’obliga a ser molt més explícit i concret que qualsevol altres persona. Però la llei el tracte a ell com a qualsevol altre.
El pitjor que pot passar en el cas Millet és que s’estengui l’ombra del dubte. Ahir el Parlament va perdre una bona oportunitat per impulsar la creació d’una comissió d’investigació per tal de fer una examen de consciència públic. És clar que pot ser hi ha qui prefereix les víctimes selectives.
