Europe, the final countdown

"Europa està fent servir Catalunya per situar un llistó que serveixi de vacuna per altres moviments"

La partida ja no es juga entre el Palau de la Generalitat i la Moncloa. La partida ja es juga bàsicament a fora. És ja un assumpte d'afers exteriors de tots els països de la UE, uns quants organismes internacionals i altres actors que per fer-ho més complicat i incert, demanen discreció. I no només demanen discreció sinó que avisen sense remordiments que si es fa públic algun gest, el desmentiran també en públic. Però són els agents que al capdavall, faran possible un reconeixement de Catalunya com a nou subjecte polític.

 

És aquest joc soterrat de diplomàcia i extradiplomàcia el que explica els revolts en l'àmbit nacional i internacional. Són raons molt poderoses que, per més inri, el govern i president de la Generalitat en particular no poden fer públiques. Ara mateix, a Palau, es prefereix el silenci a la transparència i aguantar la tempesta interna a fer un pas en fals. Es considera que la potència dels moviments internacionals són una raó molt poderosa que justifiquen la resta i per això poden fer poc més que fer crides a la calma. Només gestos així de poderosos expliquen que Carles Puigdemont, un independentista de pedra picada obsessionat amb aquest objectiu des d'adolescent, hagi pres la decisió de congelar la declaració més important de la història de Catalunya. Només gestos així de poderosos poden justificar que es pugui posar en risc la unitat granítica de l'independentisme i que estava a prova de bomba des que ell mateix va accedir a la presidència.

 

La qüestió ja no és tant aconseguir el reconeixement internacional sinó que Catalunya passi una mena de cursa d'obstacles per evitar que el cas català es reprodueixi en altres punts d'Europa. Dit d'una altra manera: Europa està fent servir Catalunya per situar un llistó que serveixi de vacuna per altres moviments. En els últims dies, els contraris a la independència han fet servir arguments en aquest sentit i que a mode de resum quedaria sintetitzat així: Europa no reconeixerà Catalunya perquè a França s'hauria de fer el mateix amb Còrsega i Bretanya, a Alemanya amb Baviera i així amb tots els sentiments nacionals que se us ocorrin. El problema d'aquest argument és que cap d'aquests casos és comparable amb el català per una simple raó de suport polític al darrera. Cap d'aquestes nacions té una majoria independentista al seu parlament i el suport popular a les respectives secessions no s'acosta, ni de lluny, al que gaudeix Catalunya. No hi ha un Puigdemont bretó ni un Junts pel Sí bavarès ni una CUP llombarda. I els corsos no han fet cap cadena humana que ha travessat tota l'illa.

 

Però malgrat això, Europa, que afronta un Brexit i que ja va fracassar en la redacció de la seva constitució, vol encarar els pròxims anys amb una relativa tranquil·litat territorial. I, francament, en aquest capítol només ha tingut dos incendis seriosos els últims anys: Escòcia, ja autocontrolat a través d'un referèndum negatiu, i Catalunya, que és –aquest sí- un foc fora de control. Per això, i davant de la situació inèdita que afronta el continent (una secessió d'un territori de la UE), els pesos pesants volen que, com a mínim senti un precedent en exigència. I que aquest precedent sigui requisit per tothom que vulgui fer el mateix. El llistó, per tant, es vol situar com més alt millor: caldrà acreditar suport popular, que es faci de manera pacífica i democràtica i a més, ara ve la clau de volta, que s'eviti al màxim possible la unilateralitat. Però també és evident que una negativa constant i inamovible a negociar res converteix aquesta negativa en bloqueig i per tant en una eternització del conflicte cosa que Europa també vol evitar.

 

 

Europa no té lideratge militar al món com els Estats Units. Europa ha perdut fa temps el co-lideratge econòmic en favor del sud-est asiàtic. Quin paper, doncs, pot aportar Europa al món? El de ser la veu de consciència del planeta. El jutge moral que diu què està bé i què està malament: el garant de la democràcia nascuda precisament a l'europea Grècia. I és per això que un cas mal resolt dins de les pròpies fronteres no interessa a ningú. Doncs bé, entre això i una barra lliure de nous països hi ha Catalunya. Des de la sentència de l'Estatut fins l'1 d'octubre, l'independentisme ha acreditat pacifisme i suport popular sostinguts en el temps. Però ara tot just ha d'acreditar (davant de la finestra europea que s'acaba d'obrir) que Espanya no vol negociar i que la unilateralitat es justifica cada dia que passa. En aquest sentit són molt importants les declaracions del president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, en què renuncia a fer de mediador bo i assenyalant que ho fa perquè només una de les dues parts –Catalunya- li ho ha demanat. I si a més s'apliqués l'article 155, això acceleraria la condescendència europea cap a la unilateralitat perquè a ulls d'Europa es veuria que no només no es vol negociar sinó que es vol matar políticament una de les dues parts. En aquest sentit els pròxims dies seran clau. El compte enrere ha començat.

 

Comentaris