Aquesta setmana, a tomb del que està passant a Ucraïna i del que ha passat a Ceuta, ha tornat a quedar al descobert que el govern espanyol és membre de la Unió Europea només pel que li convé. Aplaudeix i porta en volandes Durao Barroso quan el president de la Comissió Europea adverteix que Catalunya quedarà fora del sistema solar però renya la comissària d’interior quan qüestiona el paper de la Guàrdia Civil, les pilotes de goma, i els 15 morts al mar. Quan convé, “mireu què diu Europa” (Durao Barroso), quan convé, “Europa no t’hi fiquis” (Ceuta).
Però la cosa no acaba aquí. És més, la queixa del ministre Fernández Díaz cap a la comissària Cecilia Mälstrom se suma a una llarga llista d’incidents entre Espanya i la Unió Europea que, per cert, han passat en molt poc temps. Quan un estat passa a formar part de la UE admet que cedeix una part de la seva sobirania en favor de la Unió, i això inclou acatar les resolucions dels tribunals comunitaris. I en els últims mesos aquesta cort judicial ha tombat tres ‘perles’ de l’estat: la doctrina Parot, el cèntim sanitari i els desnonaments (com el del bloc de Salt). Tres bufetades en tres grans qüestions de les quals el PP n’ha fet bandera: ETA, la política fiscal i la defensa a ultrança de la propietat privada encara que estigui buida.
Ara bé, per acabar-ho d’adobar, dilluns els ministres d’afers estrangers europeus es van reunir (72 hores després) per analitzar la ocupació de facto russa de Crimea. I quina va ser la única aportació del ministre José Manuel García-Margallo? Un afegitó al document final perquè quedés clara la il·legalitat d’un eventual referèndum a Crimea si les seves autoritats decidien organitzar una consulta per demanar més poder respecte el govern d’Ucraïna. Cadascú pot tenir la seva opinió sobre què li agradaria que passés a Crimea, però és indubtable que per damunt de tot, per damunt de Rússia, d’Europa i d’Ucraïna, la voluntat dels ciutadans de Crimea deu residir en els seus ciutadans… Per tant, no cal ser un expert en política internacional per concloure que la intenció de Margallo era establir un precedent de cara a futures convocatòries de referèndums en algun punt d’Europa com per exemple, no sé, Catalunya…
Amb un matís: Agradi o no, ho vulguin o no els seus habitants, Ucraïna no és membre de la Unió Europea i per tant la opinió de Margallo és una ingerència igual que si ho fa el ministre de qualsevol altre país. Ucraïna no és membre de la UE però el seu cas s’està tractant com si ho fos. En canvi, la UE ha dit a Catalunya que la UE no es pot ficar en el seu procés perquè és un afer intern. Això sí, se li ha insistit que si actua unilateralment quedarà fora de la UE. O dit d’una altra manera: que un tros de la UE vulgui votar la seva continuïtat dins d’un estat-membre de la UE amb l’amenaça que pertinença es vulgui separar d’un estat membre de la UE i vulgui continuar sent membre de la UE. Europa quan convé.
