Com es poden equivocar tant i tantes vegades en tan poc temps? Com es pot passar de regalar els diners a no tenir-ne per pagar? Com es pot transitar de la defensa de la reducció de la jornada laboral a haver de plantejar l’augment de l’edat de jubilació? Qui ha convertit el sistema de pensions en insostenible i ara han d’improvisar una reforma? És culpa de la crisi o de la ineficàcia? La conjuntura ha estat el precipici al final del pendents pel qual ens arrosseguem des de fa temps fruit d’una ideologia caduca i d’una política populista.
El govern de José Luis Rodríguez Zapatero porta anys torejant a l’oposició, que envesteix com un toro contra tot allò que es mou i està pintat de roig. Val a dir que precisament per això, per tenir uns adversaris polítics tant barroers, ho ha tingut força fàcil. Però aquest dijous Zapatero ha hagut d’abaixar el cap davant del més florit de l’economia mundial reunit a la localitat suïssa de Davos per prometre’ls que faria bondat i que el dèficit públic espanyol se situarà al tres per cent l’any dos mil tretze. Ja veurem si serà capaç de complir la promesa, però almenys no ha comés la imprudència de presumir de gastar-se els diners que no té, tal com fa quan puja a la tribuna del congrés espanyol.
La poca credibilitat internacional del govern socialista espanyol es va esfumar quan Pedro Solbes va tirar la tovallola i els va deixar plantats. Des que no hi ha ningú que li porti la contrària, Rodríguez Zapatero s’ha convertit en el principal perill per l’economia espanyola. La possibilitat que Espanya surti de la zona euro va començar com la ocurrència d’una analista però s’ha convertit en una de les qüestions a les quals s’ha hagut d’enfrontar el president espanyol al Fòrum Econòmic Mundial. Zapatero ha tornat a buscar un enemic extern per dir que els atacs a l’eurozona provenen d’aquells que sempre hi ha estat en contra i que no volen que l’euro continuï guanyant espai.
Però Europa sí que està sortint de la crisi, i ho fa amb la sensació que si no hagués d’arrossegar el pes mort que significa Espanya ho faria més ràpidament i amb molta més empenta. La presidència europea que Zapatero presumia que seria la palanca que el permetria remuntar es pot acabar convertint en el seu principal malson. I també en el de tots plegats.
