La jutgessa Lamela va intentar enganyar la justícia belga canviant els delictes pels quals reclamava el president Puigdemont i els altres consellers. De rebel·lió va passar a corrupció, per provar d’aconseguir una extradicció ràpida. Doncs no. De la mateixa manera que la Nova Aliança Flamenca -el principal partit al parlament belga, amb cinc ministres al govern- i diversos líders polítics, també els francòfons, han respost, un per un, els insults públics que els ha dedicat el PP. En paral·lel, Madrid ha destrossat l’autogovern català i amenaça amb presó i confiscacions arbitràries dels béns dels discrepants.
Però Catalunya no està sola. D’aquí que faci forat el discurs de Carles Puigdemont, sobretot quan assenyala que l’exercici de la democràcia no es pot dissociar de la idea d’Europa. És la lògica autoritària i repressiva de l’Estat espanyol la que amenaça el projecte europeu, subordinant els drets de ciutadania als interessos d’unes elits que basen el seu poder en la força. El problema no és el projecte polític dels independentistes catalans, són les presons espanyoles.
Les preguntes són d’aplicació local, però d’abast universal: Què passa si guanyen els independentistes? S’acceptarà el resultat? O només es podrà aplicar el programa polític dels unionistes, al marge de qui tingui el suport dels ciutadans? La resposta ha de ser clara i aquesta vegada Europa no es podrà amagar darrere Madrid.
