Europa, l'euro ordre i els Estats-nació

Hem comprovat aquesta passada setmana com la resolució judicial  d'un land alemany que ha denegat extradir Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió s'utilitzava a tort i a dret pels diferents actors polítics. En molts casos s'ha entès que aquesta qüestió de tràmit tenia quelcom de definitiu sobre el destí personal de l'expresident pel que fa a eventuals responsabilitats penals a Espanya. Però de la mateixa manera que l'instructor Llarena no pot decidir res, perquè sols instrueix, tampoc ho fa el jutge d'un altre país, ni que aquest país sigui de la Unió Europea, pel fer de dir el que ha dit. Perquè les persones contentes i les tristes per aquesta nova situació de Puigdemont han de saber que l'única cosa decidida és que a Alemanya l'alta traïció revesteix un grau de violència que no permet entregar-lo a Espanya. A banda queda el fet, no menor, de què això condemna Puigdemont a ser fora de Catalunya per sempre més, si no vol ser jutjat per rebel·lió. Res a celebrar.

 

 

Ara bé, tenint en compte que per prendre la seva decisió el Tribunal alemany ha hagut d'analitzar els fets concrets, es plantegen dues qüestions conceptualment molt més rellevants: una ja ha estat plantejada en diverses ocasions, i és el fet que l'euro ordre, pensada per agilitar el tràmit d'extradició dins del països de la Unió, ha demostrat ara tenir una eficàcia limitada, perquè l'harmonització de la legislació penal a Europa és encara molt lluny. Aquesta distància entre codis penals, a banda d'entorpir l'assignatura pendent a la Unió que és aconseguir una política comuna i eficaç en matèria de seguretat, palesa també una segona situació, d'abast tan o més important que la primera, ni que sigui per entendre la precarietat del projecte global. Es tracta de la natural tendència dels Estats-nació a entorpir el projecte europeu.

 

Els Estat-nació basen gran part del poc que els hi queda de la sobirania que han anat cedint a la Unió en la seva capacitat de determinar què és delicte dins del seu territori i en quina mesura es persegueix cada acció delictiva. Des d'aquest últim punt de vista, la decisió de l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein està en la línia de moltes altres presses per tribunals alemanys de tot nivell, que han posat en qüestió la capacitat d'institucions o persones alienes de determinar a Alemanya què és legal, lícit, constitucional i fins i tot harmònic amb la normativa comunitària

 

 

En altres paraules; la Fiscalia va entendre, de manera abstracta, que rebel·lió i alta traïció són equivalents i per això va demanar que s'executés l'euro ordre sobre Puigdemont. El tribunal va entrar a analitzar els fets, palesant així la seva capacitat jurisdiccional per sobre d'automatismes reglats per la Unió Europea, i plantejant el dubte de fons sobre la seva legitimitat per fer-ho. Sé que l'argumentació del Tribunal ha estat que per saber si rebel·lió i altra traïció són el mateix ho requeria, però no es pot negar que, ni la Fiscalia ho va entendre necessari, ni fer-ho es pot deixar d'interpretar com una mena d'estranya capacitat de supervisió d'un tribunal alemany sobre decisions de qualsevol altre d'un Estat europeu en el marc de la seva jurisdicció. Si més no, sorprenent.

 

 

 

 

El que ha succeït en el cas Puigdemont ja s'havia produït en altres ocasions; en alguns casos, com en la famosa sentència Lisboa, emesa pel tribunal federal alemany arrel del tractat europeu del mateix nom, ha marcat la línia a partir de la qual entén intocable la seva identitat constitucional. És una guerra entre els Estats-nació i la Unió Europea. I entre els Estats-nació, Alemanya, al·lèrgica, tot sigui dit, a tota mena de nacionalismes (menys el seu al qual no identifica com a tal), no és un Estat qualsevol. 

 

 

 

Comentaris