Europa (l'amant de Zeus)

"Potser tenim temps d'aprendre i de recordar Europa com l'amant fenícia de Zeus, però no en queda gaire per entendre-la com la nostra casa gran"

Fa una mica de llàstima que massa petits de casa nostra tinguin el Súper3 i Disney Channel com a font d'entreteniment principal. El papanatisme il·lustrat ens ha fet abandonar llegendes i històries apassionants que els nostres fills amb prou feines coneixeran alguna vegada gràcies a algun professor espavilat de secundària.

Aquests dies escoltaran mil vegades la paraula Europa i ningú sabrà explicar-los que, segons la mitologia grega, correspon al nom d'una princesa fenícia que va fer embogir d'amor el mateix Zeus. Un déu amb tècniques de seducció un pèl curioses que va tenir l'ocurrència de convertir-se en un brau blanc de pell tan suau i brillant que Europa no va poder resistir d'acariciar-lo. La cosa devia funcionar prou perquè Europa s'enfilés al brau, travessessin plegats el mar i anessin a petar a les platges de Creta per fer-hi l'amor (suposem que amb Zeus ja retornat a la seva divina forma humana).

Bé, de fet no és tan estrany que els nostres fills no tinguin gaire idea del mite d'Europa si tenim en compte que els seus progenitors votarem el proper dia 25 de maig i ho farem amb un cert desconeixement de què estem votant.

Potser tenim la sensació que Europa és la marca que agrupa unes institucions llunyanes i no acabem de veure com incideixen en la nostra vida quotidiana. Potser seria tan fàcil com observar un mapa de telecomunicacions que s'entesta a reproduir el mapa dels Estats i ens fa parar bojos amb el telèfon si viatgem de Girona a Perpinyà. O analitzar un model energètic fragmentat on França confia en les nuclears, Alemanya aposta per desballestar-les i tots plegats assumim el xantatge dels subministres de l'est i la fragilitat dels subministres del sud. O pensar en el que sentim quan ens ensenyen l'enèsim cos surant prop de Lampedusa. O valorar l'estat del benestar quan s'esquerda o la indignació en recordar l'esvàstica i l'aguilot a la Mestalla... Tot això és Europa. I sí, és clar, Europa és també aquell espai polític que forma part de la nostra essència i de la nostra història en què volem parlar, opinar, decidir i dialogar en primera persona com a nou Estat. Aviat, molt aviat.

Potser tenim temps d'aprendre i de recordar Europa com l'amant fenícia de Zeus, però no en queda gaire per entendre-la com la nostra casa gran, la casa que habitem i que tenim ganes de reformar per fer-la més nostra, més neta i més transparent. Tal com li agrada definir-la a Víctor Terradellas parafrasejant Steiner, el geni d'Europa és el de la diversitat i aquest geni és incomplet sense nosaltres.

El 25 de maig, doncs, un cop de geni, un vot i un record per la passió dels déus antics.

 
 

Comentaris