L’únic error que no es podia permetre l’Estat espanyol és el d’una internacionalització efectiva del conflicte català, justament la sola possibilitat de victòria que tenia l’independentisme en el punt de partida. Per això Madrid va donar l’ordre de tancar el Diplocat, teatralment i, per això mateix, van aprofitar el 155 per dissoldre l’acció exterior de la Generalitat.
En aquell moment, amb unes mesures judicials moderades i una mínima aproximació política al problema, la crisi catalana hauria pogut encapsular-se durant un cert temps. Però no. La desproporció de les represàlies va ser de tal magnitud que va reagrupar els votants independentistes el 21 de desembre i, en paral·lel, va expulsar creixentment els líders polítics cap a l’exili. La incògnita exterior era millor que la certesa d’envellir a la presó.
La venjança de les elits madrilenyes contra l’independentisme català els pot sortir molt cara perquè ningú més no els seguirà a Europa. Al contrari, les represàlies espanyoles poden desestabilitzar una Unió Europea que ja té prous problemes com per, ara, permetre la creació política d’una Turquia de l’oest. El risc és massa alt: Autoritarisme a banda i banda del Mediterrani.
Van estar a punt de guanyar -i, en aquest cas, guanyar vol dir ajornar- però, al final, han acabat trepitjant la ratlla vermella. I ara Carles Puigdemont té més futur polític que Mariano Rajoy.
