Aquesta setmana s’ha constituït el nou Parlament Europeu sorgit de les darreres eleccions i un de cada sis dels seus diputats es declara obertament euro-escèptic o directament anti-europeista. N’hi ha molts més que, tot i haver estat escollits a les llistes de partits que donen suport a l’actual model institucional i polític, no són precisament uns euro-entusiastes.
D’altra banda aquest mes de juliol Suècia ha assumit la presidència de torn de la Unió Europea fins a final d’any. El primer ministre suec ja ha dit que no comparteix les urgències dels que volen accelerar la ratificació del Tractat de Lisboa. Per Suècia els esforços s’han de centrar prioritàriament en la lluita contra la crisi i el canvi climàtic.
Europa ha entrat en via morta. La falta d’un projecte clar ha fet perdre la il•lusió i l’error de la meteòrica ampliació cap a l’est ha resultat massa indigest. Ara que el món proposa repensar la seva arquitectura institucional, Europa hauria d’obrir el debat de com vol ser-hi present. En el fons es tracte de plantejar la gran qüestió de la sobirania i de la vigència de les actuals estructures dels estats. Comencem?
