L’Eurogrup: una derrota que també és nostra

"Que la UE no sigui permanentment el feu privat de la cancelleria alemanya i l’Elisi pot esdevenir un avís per a navegants: aquí tothom compta"

La ministra espanyola Nadia Calviño no serà la nova presidenta de l’Eurogrup. Espanya s’emporta una rebregada, i de retruc també els poderosos: Alemanya, França i la sempre necessitada, però influent, Itàlia. L’irlandès Paschal Donohoe serà el nou president. Pedro Sánchez va intentar posicionar-se com el més europeista de la colla i el nomenament de la seva ministra com a presidenta de l’Eurogrup semblava un bon colofó, més tenint en compte que va ser un dels grans fiascos de Mariano Rajoy, quan va intentar posicionar-hi a De Guindos i també li va sortir el tir per la culata.

Però, Espanya ha tornat a perdre. I, a partir d’aquí, es pot mirar l’ampolla mig plena o mig buida. Per una banda, és evident que si Calviño no és la presidenta vol dir que cau una gerra d’aigua freda per les aspiracions dels països mediterranis a dissenyar un rescat a la seva mida, i sobretot té un efecte immediat: la negociació de la futura taxa Google, que havia d’ajudar a finançar l’endeutament de la Comissió Europa pel pla Next Generation UE, perilla amb un irlandès al capdavant. Que l’Eurogrup estigui presidit per un ministre que prové d’un semi-paradís fiscal, com Holanda o Luxemburg, no és cap bona notícia per la integració econòmica, ni per la capacitat que tingui la Comissió de buscar nous recursos propis per finançar 500.000 milions d’euros d’aquest pla, ni per relativitzar les exigències del semestre europeu.

Ara bé, per altra banda queda la constància que la veu dels petits s’ha fet escoltar. En aquest sentit, que la UE no sigui permanentment el feu privat de la cancelleria alemanya i l’Elisi pot esdevenir un avís per a navegants: aquí tothom compta i s’han d’atendre totes les peticions. Donohoe és el representant dels frugals, i això són molt males notícies per al gabinet Sánchez, però també és la constatació que l’eix franco-alemany no té el poder absolut i que la UE és cosa de tots. Dels que pensen amb les transferències a fons perdut, i dels que pensen amb l’austeritat i són amant de les línies de crèdit. El procés de construcció europeu sempre funciona fent dues passes endavant i una endarrere, o al revés. Però, arribar a la utopia dels “Estats Units d’Europa” és cosa de tots els implicats, sabent entendre les sensibilitats diverses de cadascun dels països membres.

Els qui van créixer amb l’ètica protestant són cabuts, austers, difícilment creuran amb aquells qui redimeixen permanentment les culpes a base de grans manifestacions als mitjans de comunicació o als fòrums polítics. Que la derrota, malgrat que molt justa en la votació, serveixi per avís a navegants: els anys de males praxis en la gestió dels recursos va marcar la imatge dels països mediterranis a Europa. El confinament per la pandèmia, sense anar més lluny, ha posat de manifest que gairebé la meitat dels trens de mitja i llarga distància de l’Espanya interior havien estat sobredimensionats en el moment que es van projectar. Només podem confiar que la gestió dels fons que vinguin del futur pla de rescat es puguin invertir realment en aquells projectes essencials per Europa: si s’aconsegueix demostrar que al sud es gestiona bé el pressupost possiblement hi haurà més capacitat d’influència futura, però mentrestant sempre planaran els dubtes de si al Mediterrani ha estat massa subvencionat i tenen la butxaca foradada.

 

Postdata: mentre Catalunya no sigui independent, que Calviño perdi la presidència de l’Eurogrup també és un revés que cal sentir com a propi. No ho oblidem: amb un rebrot generalitzat més que anunciat de la COVID-19 a la tardor, i esperem que no sigui a finals d’agost, la (in)estabilitat política catalana ha deixat de ser un problema per Brussel·les. Ara, tots els esforços comunitaris es centren en la lluita contra la pandèmia, la recerca d’una vacuna i la planificació (veurem si recuperació) de l’economia post-coronavirus. Que arribin diners de la UE per salvar l’economia catalana és una prioritat, i la Calviño presidenta representava un petit pas endavant.

 

Comentaris