“No n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria”, canta Mazoni. Després de sis mesos de maniobres partidistes i tenses negociacions arribava l’acord de CDC i ERC sense la CUP. Brindeu, però qualsevol que s’ho miri sense ulleres de partit lligarà el que ha passat aquests dies amb la tornada d’aquesta cançó. L’eufòria arriba per la perversió d’una de les justificacions que més fortuna ha fet: la que diu que és positiu que la CUP no hi sigui perquè intentarà contrarestar l’ascens de Podem sense el desgast ideològic de l’acord amb els convergents i els republicans.
Entre copa i copa de cava tothom sap que als de David Fernàndez els serà una empresa impossible quan falten menys de dos mesos per la campanya electoral, amb l’agost pel mig, la falta evident de mitjans i la contradicció amb la manera de fer d’una militància que es personalitza en el treball de la formiga. L’àrea metropolitana continua sent un gran forat per a l’independentisme i encara no és el formiguer de la CUP ni d’ERC. L’han convertit en l’espai de subhasta dels 300.000 vots que falten per fer irreversible el procés. Però el país no és un mercat. Tampoc ho seria si la Sexta apadrinés Fernàndez com a tertulià estrella.
Encara hi ha qui es pensa que posant Eduardo Reyes en una llista o fent un míting a Can Zam, no sé si amb sevillanes o sense, es rendiran tots als peus de l’independentisme. Són els mateixos que, des de l’atalaia, hi veuen una missió política evangelitzadora sense voler entendre que en dos anys no es poden revertir les tres dècades d’incapacitat del catalanisme per repensar-se amb profunditat i connectar-hi des d’un pla d’igualtat i sense apriorismes paternalistes o de classe. Som on érem i això és el que em sap més greu. Tres dècades d’hipoteca i les que ens falten per acabar-la de pagar. Potser que també nosaltres comencem a exigir una reestructuració del deute del catalanisme si volem fer un estat del país divers i plural que som.
És més fàcil insultar (només cal veure la qualitat dels comentaris que va rebre aquesta setmana Enric Vila pel seu article; massa sovint les lectures discrepants s’interpreten com a dissidència) o refermar-se en la creença que són ells els que, per inconsciència o falta d’informació objectiva, no han entès que Catalunya era i hauria de ser una altra cosa. Els més agosarats hi afegiran que no s’han integrat i que ara en paguem tots les conseqüències. Són els que haurien volgut una assimilació impossible, sense cap intercanvi, i que guarden uns gastats apriorismes de classe. Que l’eufòria de l’acord no ens faci perdre de vista que el principal repte de l’independentisme no era tancar una o dues llistes, sinó construir un projecte de futur sense hipoteques; integrador, atractiu i immune als populismes que ho rebentarien tot. Per sort ja sabeu què diuen de l’esperança: resisteix encara que el temps vulgui esgotar-la tota.
