Eufemismes i llibertats escapçades

"El problema de la llibertat d'expressió a Espanya no és epidèrmic, no ens enganyem: s'arrela en una cultura mesetaria d'arrel castellana que ha fet de l'autoritarisme la seva raó de ser"

Fa uns dies vaig poder sentit de ben a prop el mestratge de l'Antoni Bassas, mentre el company Xavier Graset l'entrevistava pel programa Més324. Antoni Bassas té el do d'hipnotitzar amb les paraules i, sobretot, amb el seu to de veu: Bassas és radio, ara i sempre. Segurament, dins de la professió, és dels homes d'aquest país que més es fa escoltar quan xerra: per la calidesa de la seva posada en escena, per la riquesa del llenguatge –del català, el nostre– i el valor pedagògic de moltes de les seves reflexions. Per això, entre d'altres coses, el vam fer padrí de promoció a la Facultat: un referent pels nostres futurs periodistes, innovador amb els gèneres radiofònics i cronista de ploma fina.

 

Ens trobem en una època de profunda crisi democràtica. Sistèmica. "Això va de democràcia", va recordar als madrilenys l'Alguer Miquel. De desdibuixament dels valors que han ajudat a forjar les societats occidentals contemporànies des de la Il·lustració. Per això, un debat existencial i fundacional com el de la llibertat d'expressió ha tornat a posar-se en boca de tots en un tres i no res. A l'Espanya contemporània hi ha valors superiors que, fins i tot, poden fer volar els aires un dret que els nord-americans tenen reconegut des de 1791. Malgrat que Donald Trump fa el piròman jugant amb armes dins de les escoles, els Estats Units encara té valors fundacionals que es poden exportar i alguns governs farien bé de copiar amb una mica més d'encert.

 

La protecció de la llibertat d'expressió i de reunió –com marquen els articles 11 i 12 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea– és tant essencial com entendre la intencionalitat amb què es teixeixen els discursos. Bassas reflexionava sobre com les paraules poden ser armes de destrucció massiva, com "l'ús abusiu de les paraules i les mentides" marca el context i forja el relat. "El discurs del Rei del dia 3 d'octubre va solemnitzar l'a por ellos", va concloure. Un discurs que, inicialment, havien preparat perquè fos el propi president Rajoy qui el llegís, però que els spin doctors de la Moncloa van preferir enviar cap a la Zarzuela per tal que aquesta el teatrelitzés i el fes digerible per bona part d'una societat espanyola anestesiada, amant del besamanos, que encara no ha sabut trencar els lligams emocionals amb la Corona. Qui pregona la igualtat entre tots els espanyols, és el primer a no voler-la.

 

Però, certament, Felip VI va fer la feina bruta (i de cara a la galeria) mentre Rajoy al comandament de la maquinaria de l'Estat s'encarregava de fer callar la dissidència fent moure sigil·losament els fils que van des de l'Executiu fins al Poder Judicial. Ja estem acostumats que a l'Espanya actual res no és per casualitat, i que la sacrosanta unitat territorial s'ha convertit en un mur infranquejable per aquells partits que volen tenir recorregut dins de l'statu quo del règim del 78, des de l'esquerra alternativa fins al neoliberalisme ataronjat. El problema de la llibertat d'expressió a Espanya no és epidèrmic, no ens enganyem: s'arrela en una cultura mesetaria d'arrel castellana que ha fet de l'autoritarisme la seva raó de ser.

 

 

Les paraules les pot pronunciar el diable, talment com podem edulcorar-les estratègicament per intentar amagar les realitats que més mal fan. Els eufemismes són el pa nostre de cada dia i la ciutadania es troba havent de digerir una actualitat carregada de subterfugis que matisen la cabuda realitat: de la crisi en diem "creixement negatiu" o "desacceleració", de la fuga de cervells en diem "mobilitat exterior", el rescat bancari el maquillem amb préstecs "en bones condicions" o, aquests dies, les càrregues policials de l'1 d'octubre es converteixen en "actuacions policials". I qui dia passa any empeny, "pantalla a pantalla"... i com que el cardenal Richelieu era més llest que tots els francesos de la cort de Lluís XIII no li va ser gaire difícil imposar, aprofitant la primera gran recentralització i racionalització administrativa del país, la màxima que l'Estat se salva ara o mai. I fins avui.

 

Comentaris