Ets de dretes, ho saps?

"Articulem un pensament conservador, sense manies ni traïcions. Això ens proposa Josep Martí"

A mesura que els meus amics han anat introduint-se en la vida adulta —el món laboral, la parella, la propietat, el primer fill…— també han anat forjant-se les seves pròpies opinions. Era molt fàcil anar amollant consignes des de fora —des del bar de la facultat, des del pati de la biblioteca, a la sortida del cinema, des del sofà de l'àvia—, però després ha vingut la realitat, amb la seva complexitat, i s'han hagut de posicionar. Han vist allà on les coses fallen, quines funcionen, quines estan fetes vertaderament un desastre i per quins motius. S'ha acabat la ingenuïtat, en definitiva, i han començat a veure-hi amb els propis ulls, i a dir la seva.

Llavors han començat, per primer cop, a manifestar el seu parer. Qui treballa ara de professor ha vist allà on falla el sistema educatiu, i de quin tipus de famílies provenen els joves que fracassen, i ha dit la seva, i les seves propostes de solucions —"això s'hauria de fer així, així i així…"—; qui treballa d'advocat en una gran empresa pública ha topat amb la veritat dels treballadors —molt disposats a estafar el negoci, protegits per una política d'acomiadaments que els fa intocables a pesar de tots els incompliments…—; qui ha estat pare per primer cop i ha hagut de portar el seu nen a una guarderia llunyana i de pagament, perquè la que tenia vora de casa estava tota ocupada pels fills de pares immigrants que no paguen per escassos recursos… Qui s'ha hagut de comprar un pis i li ha estat impossible a pesar dels bons estalvis que tenia, a causa d'uns impostos elevats. I etc…

Tots aquests han començat a tenir idees pròpies i a dir-me-les, i després de sentir-los —tots ells enfadats pel descobriment de la tèrbola veritat d'aquestes assumptes— he pensat: "tot el que em proposen a l'hora de solucionar aquests temes són polítiques de dretes!"

I jo els deia, mig divertit, mig espantat per la manera en què poguessin reaccionar: "Ets de dretes i no ho saps!" I alguns ho acceptaven, alguns amb tristor, alguns amb alegria, alguns negant-m'ho i caient en allò que Orwell en deia "doble pensament": el poder de sostenir dues creences contradictòries de manera simultània, acceptant ambdues sense adonar-se'n.

Llegeixo un article on es parla de l'auge del vot conservador a les grans ciutats. La teoria (ben falsa, basada en prejudicis, crec) afirma que la vida en una gran ciutat fa a la gent de dretes, la 'transforma': com si per naturalesa fóssim d'esquerres i la ciutat ens corrompés i ens fes conservadors. A la ciutat hi ha més por —paranoia— i més inseguretat, asseguren, per això guanyen les dretes, que solen promoure més policia, vigilància i ordre. Tanmateix, amb les dades a la mà, és indubtable que a les grans ciutats (excepte Barcelona…) la gent sol votar els partits de dretes.

Les grans ciutats han estat abandonades, almenys en els seus nuclis històrics, als immigrants —que no voten—, ja que el preu dels immobles s'ha disparat de tal manera que els fills de la classe burgesa han de marxar a la perifèria per a poder adquirir una vivenda. Aquesta setmana s'ha parlat molt de l'estudi de l'Observatori Jove de l'Habitatge que informa que "Un jove català hauria de cobrar més de 4.000 euros al mes per poder-se comprar un pis".

El que no explica aquest organisme públic és que la culpa no és del mercat sinó de l'Estat, és aquest qui no permet que els bancs que s'embolicaren en la construcció d'un milió de pisos buits facin fallida i caigui en picat el preu dels immobles.

El senyor Sala Martín ho ha dit ben clar: si l'Estat vol que es venguin els pisos: per què no redueix o elimina l'IVA dels pisos nous? Automàticament baixarien un 7%.

I és ben evident que aquests amics de què parlo poden encabir-se dins les noves classes urbanes 'ofegades': ciutadans que vivint en parella compten amb dos sous, però que alhora han d'acarar hipoteques, escoles i transport… Per ells, això de la solidaritat no és una opció gaire raonable. Comencen a saber què volen, i quina és la manera d'assolir-ho.

"Ets de dretes i no ho saps". Això pensava jo, i ho pensava amb aquestes paraules perquè sabia que hi havia un llibre amb aquest títol, que havia vist a les llibreries i que fins aquesta setmana no he pogut llegir. Ets de dretes i no ho saps és el llibre que Josep Martí va publicar deu fer un any i mig a l'editorial Mina, i que voldria aquesta setmana recomanar-vos.

Martí, col•laborador d'aquesta casa, ha escrit un llibre entenedor, lúcid, sense manies, dient cada cosa pel seu nom, sense por, treballant a partir d'evidències. L'autor vol articular un pensament sanament conservador, sense amagar-se'n, exhibint-lo a partir de la reflexió d'alguns temes crucials: una invitació adreçada als conservadors catalans a assumir amb claredat, convicció i sense manies la definició política que els pertoca. ¿Per què hom pot manifestar sense vergonya que és comunista però no que és conservador?

L'autor parla del discurs de la igualtat, del relativisme, de la seguretat, de la llibertat, de les subvencions, de la mania als EUA, de les relacions entre sexes, de l'educació, de l'Església i de tot un plegat de temes d'envergadura, posant sobre la taula els tòpics de l'esquerra sobre aquests extrems, desmuntant-los i evidenciant fins a quin punt ens han portat a una mena de paroxisme panxacontent i inaprofitable.

Ets de dretes i no ho saps és un assaig punyent i ben escrit, el qual pot curar aquesta malaltia tan nostra, el 'doble pensament'.

Una cita d'una novel•la que el llibre del senyor Martí m'ha fet recordar —i m'acomiado—: "Treballàvem com esclaus, com uns esclaus rics i refinats, en una feina implacable i sense concessions sentimentals. Havíem de salvar alguna cosa, cada dia; totes les nostres accions estaven encaminades a demostrar alguna cosa, és a dir, a demostrar que pertanyíem a una classe social. Érem burgesos. Conservadors. Teníem un encàrrec molt important: havíem de fer ostentació d'un rang i de bones maneres, no ens era permès deixar anar els instints ni donar-nos a les febleses plebees; cap dificultat no ens podia fer recular ni podíem cedir als anhels de felicitat individual. (…) Ser burgés és un esforç continuat…". Sándor Márai, La dona justa.

 
 

Comentaris