Catorze anys després, l’oferta és el punt de partida. El PSOE torna al mode talante i ofereix una reedició facsímil d’aquell Estatut dissortat que havia de ser de Miravet i va acabar esdevenint de la Maestranza. Com diu Pedro Sánchez, l’Estatut actual -que ningú no sap ben bé quin és- no va ser votat pels catalans, que en cap cas es podien imaginar que aquella comissió estatutària liderada per Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira acabaria el seu recorregut històric amb la liquidació de l’autogovern de Catalunya per la via de l’article 155. Aquest és un dels problemes, efectivament, però la solució que proposa és la roda del hàmster.
El fet és que Madrid repeteix la maniobra, i ho fa amb les mateixes peces sobre el tauler. Un socialisme espanyol aparentment dialogant, però amb el café para todos com a límit preestablert. I, complementàriament, una dreta ultranacionalista que garanteix que qualsevol concessió, ni que sigui nominal, quedi liquidada per la mateixa inèrcia de l’Estat. El garrot dels piolins d’una banda i, de l’altra, una pastanaga miserable i podrida.
La diferència és que la societat catalana de l’any 2018 disposa d’una altíssima maduresa política, incompatible amb la martingala de despatx i el dinar de reservat que caracteritzen la política del règim. Ningú no canviarà una república per un “apoyaré“.
