(Estúpids) No som una nació, som Sealand!

"Espanya no han entès res de res del que està passant a Catalunya en aquests temps convulsos"

De totes les lectures madrilenyes que he estat fent després de conèixer el resultat de la consulta, la que m'ha cridat de llarg més l'atenció ha estat una que comparava un futur i hipotètic (pseudo en llur terminologia habitual) estat català amb el cas de Sealand. Pels no avesats en la matèria, Sealand no és altra cosa que una antiga plataforma marina de seguretat construïda per la marina reial britànica durant la Segona Guerra Mundial. Es troba situada a unes set milles de la costa anglesa de Suffolk, on a finals dels seixanta un penques, exmilitar i expirata radiofònic, s'hi va establir amb son fill i la dona i s'autoproclamà príncep de Sealand. L'atreviment humà, com s'observa, no té límits i si ets anglès tot sempre queda més ben polit i amanit. La cosa va ser prou divertida i revolucionada atès que en aquests anys de "domini" de la seva dinastia –ara qui diu que mana és el seu fill Michael-, s'hi han produït motins, segrestos, invasions, reconquestes, actuacions de la justícia britànica i del govern de sa majestat i, fins i tot, la creació d'un govern dit a l'exili. En l'actualitat la població del microestat més micro del món -550 metres quadrats- només arriba a cinquanta persones durant alguns mesos de l'any, per bé que això no fou obstacle en el seu moment d'haver emès més de 150.000 passaports, ara tots ells anul·lats, que s'hi hagin instal·lat un nombre d'empreses del sector tecnològic o que l'empresa The pirate bay fugint del fisc suec intentés la compra de "l'illa". Sealand té moneda, el dòl.lar de Sealand i segell propis i la llengua oficial és l'anglès. No ha estat com no podria ser d'altra manera, fins el moment, reconegut per cap estat del món. Nosaltres, pel que diuen, som també això. Ni nació, ni llengua mil·lenària, ni tradició ni punyetes: som Sealand.

Esmento aquest exemple que entraria dins la categoria de "l'esperpento" típicament valleinclanesc per exposar que a Espanya no han entès res de res del que està passant a Catalunya en aquests temps convulsos. No és que els opinadors espanyols vegin tots ells similituds entre el cas català i l'anterior però per unes raons o d'altres no encerten o no reconeixen les claus de la qüestió catalana. En el millor dels casos, com els socialistes, admeten que tenen un problema amb Catalunya per, acte seguit, voler creure que amb un mer maquillatge constitucional, que caldria veure si no es tiren com de costum enrere adoptant el discurs del PP, poden resoldre el conflicte que viuen amb Catalunya.

De fet això és bo però també és dolent per al sobiranisme. És bo perquè no deixen de decebre els federalistes que puguin quedar a Catalunya –els Si No- i reforcen l'independentisme i és dolent perquè negar sistemàticament la realitat et fa (sistemàticament) negar la necessitat d'adaptació davant de noves circumstàncies. Espanya, ja ho hauríem de saber a aquestes alçades, és un estat que fa de la necessitat virtut, i on "más vale honra sin barcos que barcos sin honra". Per pacificar els Països Baixos el rei Felip (primer de Catalunya i segon de Castella per cert) envià el castellà duc d'Alba que seguí una política improductiva de sang i fetge. De vegades massacrant els seus propis aliats flamencs confonent-los per protestants holandesos. Quan la cosa no féu res més que complicar-se encara més envià un català Lluís de Recasens per fer una política d'acomodament. Ja era massa tard tot i els bons oficis, pel que sembla, del noble barceloní i heroi de Lepant.

Tantes coses han canviat a Espanya des de llavors com que no ha estat modificat aquest esperit castellà tan impertorbable davant la negació del pragmatisme. Tampoc se n'adonen que, amb independència que Catalunya és una nació, ells han estat els qui s'han carregat un projecte integrador i inclusiu espanyol. Un projecte on hi cabés tothom, que mai ha existit més enllà de proclames il·lusionades fetes des de Catalunya. Enlloc de cercar acomodaments, ara certament ja molt complexes, segueixen una actitud de rebuig de la realitat. I ho fan des d' una ànima inquisitorial, lamentablement mai espantada d'aquelles terres, i amb la ferma determinació de negar evidències de tot tipus, pelatge i condició: mínima participació al 9N, consulta que no és consulta –llavors quès és?- denúncies de suposats paral·lelismes amb els totalitarismes del segle XX que només ells veuen o suposades persecucions contra tots aquells que no s'expressen principalment en llengua castellana. Si algú, d'entre els seus, matisa o nega aquestes situacions llavors aquest ja passa a la categoria del venut, acomplexat o pacient del famós complex d'Estocolm. Topen amb el que no els agrada i practiquen el negacionisme.

Fa bé el president Mas d'adreçar-se per carta al govern espanyol, la correcció i l'elegància no cal perdre-les mai i és que a més el món també ho espera. Ara bé, un cop ens tornin a rebutjar i a minimitzar, tot ridiculitzant, les nostres demandes, ja no tindrem excusa per encetar el darrer moment, la darrera fase que ens ha de dur a la independència definitiva. Si no podem fer un referèndum amb legalitat estatal a l'estil escocès, només ens resta encomanar-nos a la declaració / proclamació unilateral d'independència després d'unes eleccions plebiscitàries amb un mandat clar per tothom. Arribats a aquest punt, no pas abans, el món sí que respondrà. Cal començar a preparar-s'hi i preparar la gent de Catalunya. El diumenge hem fet una passa més, hem guanyat una nova batalla de mobilització i d'idees però la guerra resta lluny encara de ser guanyada. Com deia Junqueras l'important és la victòria, no qui fa els gols. Doncs que es demostri! Ara, més que ahir o el diumenge, comença a ser l'hora!

 
 

Comentaris