La caiguda de Mariano Rajoy ha actuat com una vàlvula de seguretat del sistema polític espanyol. Una crisi política a Catalunya impossible d’apaivagar; un café para todos basat en la capacitat de depredació dels barons autonòmics i provincials; una corrupció miserable i estructural; una aritmètica parlamentària que tendeix a la fragmentació; una monarquia fràgil i agressiva… Massa alarmes en vermell.
Per si fos poc, a Madrid el front internacional -que, certament, ha ignorat l’independentisme- se li complica per moments. Encara és l’hora que cap tribunal europeu es cregui més els informes de la Guàrdia Civil que les imatges que es van veure a totes les televisions del món. La seqüència de Carles Puigdemont aterrant a Barajas emmanillat a l’esquena els comença a semblar una quimera fins i tot als jutges més ultres. I el Tribunal d’Estrasburg comença a perfilar-se en l’horitzó com el cop definitiu al (malmès) prestigi internacional de la democracia espanyola.
Tot plegat, pot proporcionar a Pedro Sánchez una certa capacitat d’oferir un temps mort, una pausa per destensar el conflicte. Segurament, res més. És el temps en què el carril central de l’independentisme ha de posar d’acord les estratègies d’Estremera i Waterloo. Qualsevol altra opció porta a la decadència política, econòmica i social.
