Estranys companys de viatge

"L'afany de notorietat d'alguns és immodest i sobrer perquè ridiculitza i debilita el procés"

En un moment on les relacions entre les principals forces sobiranistes, Convergència i Esquerra bàsicament, no són especialment fluides emergeixen a la política catalana figures, idees, iniciatives que ajuden a fer brollar la confusió a la ciutadania davant un procés, agafat ja per pinces, com és el català.

Que figures amb professions ben respectables per elles mateixes, com la de religiosa catòlica o de jutge, intentin fer-se forat al panorama polític actual denota que alguna cosa, tots plegats, no estem fent bé. Un jutge que fins fa pocs anys no era independentista, cosa molt legítima, ara ens mostri la seva constitució catalana quan encara no som més que un projecte d'estat independent en fase inicial, explica, al meu modest entendre, que la casa ens la volen començar per la teulada i que els pixats, amb perdó, continuen al ventre. El conjunt de ximpleries i beneiteries trobades en el text les deixo de banda i simplement em referiré a tres punts, prou gruixuts, molt breument: una constitució en una democràcia la fa un parlament escollit via eleccions i no pas un il·luminat amb aires de profeta i amb un núvol de veritats revelades, impedir una majoria absoluta si així un electorat ho decideix provoca vergonya aliena i és profundament antidemocràtic i, finalment, dir que no tindrem exèrcit ja que serem un "país carregat de bona fe i voluntat vers tots els pobles del món i que regalarem roses i llibres a tutti quanti demostra una puerilitat tal com reeducar un piròman i fotre'l al bosc o col·locar un expederasta d'educador infantil. O sigui allò tan repetit que els invents amb gasosa i que amb política tot menys fer el ridícul. Amb figures com aquesta ni els independentistes de tota la vida acabaran volent la independència car formar part d'Espanya, i ser-ne molt crític, esdevindrà el pitjor dels mals. És aquest el seu propòsit amagat? Doncs ho sembla.

La monja benedictina de l'anomenat Procés Constituent també mereix la nostra atenció. Vagi per endavant que ni sóc anticlerical ni tinc cap prejudici envers l‘Església catòlica i que guardo un record molt entranyable del tracte rebut per les monges carmelites a l'escola on vaig estudiar a Palamós. Ara bé, quan sento i veig aquesta senyora Forcades tocada del seu hàbit característic començo a creure que potser més valdria que la independència ens la fessin extraterrestres i no pas representants sorgits espontàniament del poble. A aquest pas el procés haurà de ser penitent i no constituent de res ja que del que es tracta és de fer un estat, en un marc de secessió real i creïble per la comunitat internacional, i no una escudella barrejada de referències als desnonaments, les farmacèutiques i les medicines alternatives, les corrupteles, el maltractament animal, la denúncia del capitalisme com el sistema més perniciós de la humanitat o la famosa i irresistible cria del canari verd. Si vol fer política que pengi els seus vots i, altrament, que honori la famosa i, benedictina regla per cert, d'ora et labora. Quan Joan Pau II va reprendre, davant llums i taquígrafs, al ministre capellà dels sandinistes, ho feu perquè l'Església també ha après dels seus errors i barrejar religió i política no acostuma a ser bo. Que triï i si pot ser deixi de dir obvietats amarades de transcendència i remeis de xarlatà de pel·lícula del far west. Anar del bracet de Podemos, que és la darrera aixecada de camisa que ens arriba de Madrid, palesa que la política per aquesta dama més enllà d'un convent de clausura i de silenci és anatema i de molt mala educació.

Tot plegat massa estrany perquè sigui real i massa grotesc perquè no ens permeti pensar que quelcom d'estrany s'hi amaga. L'afany de notorietat d'alguns és immodest i sobrer perquè ridiculitza i debilita el procés, a banda de pecaminós segons les creences de la germana Forcades. Aquesta faria millor servei si enlloc de presència i temps a l'espai públic, aquest bé tan preuat el consagrés a l'oració a l'espera d'algun miracle de darrera hora que tots el fruirem. Forcades i Vidal és això el que ens espera per regenerar la política catalana? Si hi ha hagut una vida anterior, el cert és que no ens devíem portar gaire bé.

 
 

Comentaris