No són gens estranyes les profundes divisions que hi ha en l’independentisme català. Són una xacra, sí, però estranyes no. Totes els moviments d’alliberament nacional d’arreu del món es troben immersos en tensions d’aquesta mena i sempre serà així per diverses raons. Una d’elles és fruit de la frustració que genera tota submissió duradora. I una altra és inherent a tot col•lectiu perdedor. El món de l’esport il•lustra molt bé aquesta situació. Fixem-nos, per exemple en el Barça de futbol. Conduït per dos líders nats com Joan Laporta i Pep Guardiola i convertit en el millor equip del món, les seves victòries han atret més victòries i la moral ha estat tan elevada que tots els intents forans de desestabilitzar el club i la seva plantilla s’han estavellat contra les roques. La cohesió d’un grup és molt més fàcil quan tot va bé. Just al contrari del que succeeix quan els resultats no acompanyen i el conjunt esdevé un col•leccionista de derrotes. Llavors arriben les desavinences i les capelletes i els cercabregues apareixen com bolets.
Catalunya fa tres segles que viu subordinada a la voluntat d’un tercer, i això, a banda de crear una gran frustració, també crea un sentiment de derrota. I el sentiment de derrota, ja ho hem dit, és profundament autodestructiu, perquè no sols no té prou força per plantar cara al dominador sinó que la poca que li queda la perd barallant-se amb la resta de derrotats. Unes baralles, a més, que, per fonamentades que estiguin, esdevenen insignificants si les comparem amb el noble objectiu de la llibertat. És veritat que els serveis secrets espanyols treballen per dinamitar l’independentisme des de dins, i també ho és que els catalans que han trobat una font d’alimentació en l’statu quo actual –alguns fins i tot utilitzen la independència com una pastanaga–, segueixen la mateixa estratègia. No hi ha cap procés d’emancipació nacional sense enemics. I el més perillós de tots ells és precisament aquell que es fa passar per un dels teus. Però l’única manera de vèncer aquests esculls és amb la intel•ligència, no pas amb l’estómac. Cal empassar-se molts gripaus per no fer el joc a l’enemic i poder assolir l’objectiu. I l’objectiu més immediat és que l’independentisme conseqüent, aquell que no aspira a que la independència la visquin els seus fills sinó que la vol viure ell en persona, obtingui una forta representació parlamentària en les properes eleccions.
Per això és tan important que Joan Laporta i Joan Carretero facin un esforç d’entesa i que sumin la demostrada capacitat de lideratge del primer amb el rigor i la tasca brillant del segon, un rigor i una tasca que han dut Reagrupament a comptar amb el suport econòmic de 3.500 associats abans fins i tot de convertir-se en força política. Joan Laporta i Joan Carretero són dos actius vitals de l’independentisme desacomplexat, dues persones honestes que estimen el seu país i que justament per això el volen lliure. Lliure de debò, atès que un país que no és independent no és un país lliure. I Catalunya necessita de la generositat de tots dos en la superació de la diversitat de matisos, ja que que tot allò que no sigui unitat serà amplificat pels potents altaveus mediàtics de l’adversari. Crec que això és el que n’esperen tots aquells milers i milers de catalans que en aquests moments se senten orfes de partit. Estimats Joans, heu generat una immensa il•lusió. No la malmeteu, si us plau.
