No hi ha ningú mitjanament sensat que defensi Israel en aquesta última envestida. Sí, ens podem posar provocadors i dir que la flotilla anava carregada d’armes i terroristes, però seria fals. La flotilla devia portar aliments, però també ciment, amb el qual, com diu l’exèrcit d’Israel, potser —qui ho sap?— es volien construir búnquers des del quals atacar aquell pobre país desgraciat i democràtic, envoltat tanmateix de dictadures o autocràcies i moviments terroristes que voldrien esborrar-lo en un nou Holocaust. A dins del vaixell, però, hi anaven provocadors, molts d’ells —sí— extremistes.
Els organitzadors de l’expedició pertanyen a la IHH turca, amb clares connexions islamistes radicals. També s’ha de fer observar que la flotilla estava formada per sis vaixells, i només un d’ells es va rebel•lar davant les comminacions de parar l’avançada cap a Gaza. Les persones d’aquest sisè vaixell havien planejat perfectament la resposta: “Sabien que si obrien foc el ben entrenat exèrcit israelià tindria avantatge i tenien una possibilitat molt alta de sacrificar les seves vides. Tot i això, l’única explicació lògica és que es volia obligar els soldats a obrir foc i a matar-los perquè després podrien convertir-se en màrtirs, i que Israel quedaria malparat, i així s’ajudaria “la causa palestina”. Aquesta és precisament la tàctica dels terroristes suïcides“. Ara un vídeo ens ensenya com preparaven barres de metall i ampolles trencades per a rebre els soldats.
És clar que els morts no mereixien això, però al meu parer és un error acudir a una zona en guerra i esperar que ser rebut amb flors i violes. És un error aquesta resposta —comprensible, però, si es fa l’esforç d’accedir a certes dades—, que debilita la imatge del país i allunya la pau. L’exèrcit els va avisar des de feia setmanes: van poder fer-se enrere. Ells van continuar el rumb i prepararen els ganivets i les barres de metall, amb els quals atonyinaren algun soldat en el sisè vaixell, tal com està enregistrat i penjat al Youtube.
Tot això és sabut i és una llàstima haver-ho de repetir. Israel és un país en guerra, un país en tensió, alterat, enrarit, un país amb prou pressió a sobre per a cometre excessius errors. Basti’ns llegir el que explica l’escriptor israelià David Grossman a Escriure en la foscor sobre la vida quotidiana a Israel. No té sentit, doncs, ser més papista que el Papa i defensar Israel en tot el que faci quan ni els millors articulistes ni la premsa més ponderada, ni els seus intel•lectuals més formats, des d’Israel mateix, defensen l’oportunitat de l’atac. Si féu una ullada al diari israelià Haaretz veureu que ells són els primers en criticar el govern que ha possibilitat aquest fiasco. Féu una ullada als articles de Gideon Levy, per exemple.
Israel té dret a viure i a defensar-se, sempre i quan no s’extralimiti i no empitjori la seva situació, debiliti les relacions amb els seus aliats i posi en evidència l’opinió internacional que encara el defensa. Israel té dret a la pau, però s’erra de manera clamorosa amb manifestacions sangonoses d’aquesta categoria.
Allà on acaben els errors d’Israel, però, comença el nostre ridícul.
El que no és sensat és centrar l’opinió pública de tot Occident sobre aquesta equivocació terrible d’Israel durant dies —editorials, articles fustigadors—, atiar la gent a fer manifestacions, i sortir amb les pancartes més conscienciades a fer soroll pels carrers i a posar-se samarretes ximpletes, com les que m’acabo de trobar al metro, que resen ‘Tots som de Gaza’. En un altre ordre de coses, per barri de Gràcia he vist cartells penjats als bars que proclamen: ‘Nunca digas nunca Hamas’, donant recolzament als terroristes islamistes. ¿És això defensable?
El que no pot ser és que els morts que fa Israel en defensa de la seva integritat o supervivència —encara que sigui per error— pesin mil vegades més dins la nostra consciència que els morts que fa Rússia, per exemple, que perpetra des de fa estona un genocidi contra Txetxènia de primera magnitud, quantificat en centenars de milers de morts. Els morts de Txetxènia aquí no ens inquieten gens, ni motiven titulars ni articles ni samarretes ni manifestacions, i tanmateix són homes i dones de carn i ossos, també absolutament defensables.
Mireu aquest baròmetre sobre zones amb perill de genocidi, i pondereu si motiven a casa nostra moltes manifestacions o articles ploraners.
Les últimes setmanes els noticiaris parlaven, durant escassos minuts, a vegades durant uns pocs segons rutinaris, dels fets de Bangkok: les manifestacions antigovernamentals han deixat més de vuitanta morts en els últims dos mesos i mig, i més de mil quatre-cents ferits. Es tracta d’un plegat de civils que lluiten per la democràcia i la llibertat, però la seva lluita aquí, entre nosaltres, no interessa gaire. ¿A on trobem les manifestacions, els titulars, els articles conscienciats demanant el fi de la violència contra aquella població civil tailandesa que demana poder gaudir d’una vida política digna? Res de res. Zero. ¿Hi ha morts més valuosos que d’altres? Es veu que sí, oi?
La flotilla de la llibertat. ¿Per què no enviar una flotilla de la llibertat no a Israel —país democràtic i lliure— si no a Cuba, per exemple, un règim que assassina a les persones que volen abandonar aquella illa sàviament comunista, número d’assassinats que segons els observadors internacionals puja a més de dos centenars, sense comptar els més de 8.000 afusellats?
En el nostre món hi ha dictadures terribles, violacions sistemàtiques dels drets humans. ¿Per què no va a l’Iran aquesta flotilla a protestar pels drets de les dones, allà on les dilapiden, allà on enriqueixen urani per fer una bomba genocida? ¿Per què no a Aràbia Saudita o Líbia? ¿Per què no se’n va a la Xina, on els estudiants no poden ni connectar-se a Internet amb llibertat, ni reunir-se ni parlar de democràcia? Fet i fet, només són uns 400 milions de persones oprimides. Per no parlar dels assassinats de masses perpetrats a Corea del Nord (els morts es quantifiquen a milions). ¿Tornarien a casa els 600 tripulants de la flotilla si s’adrecessin contra els aquests països? Ho dubto. Sort que Israel és una democràcia.
Amb aquesta focalització de l’atenció internacional sobre els errors d’Israel en guerra d’autodefensa es fomenta una visió del món on només Israel comet assassinats o fa córrer la sang, ja que ni un d’aquests abusos terribles a la vida i a la llibertat de les persones preocupa mínimament als justiciers i llibertaris de torn, els quals només es mobilitzen quan del que es tracta és de fustigar a Israel i no qualsevol tirania negra o roja que encara esclavitza o mata centenars de milers de persones.
